Les meves millors lectures són aquelles amb les quals coincideixo. Si no en tot, almenys en part. Si no en el fons, almenys en la forma. Si no en el contingut, almenys en l’estil. Si no pel coneixement que em proporciona, almenys per la confiança que em dona. Com més coincideixo amb la meva lectura, més valor li dono. I, per descomptat, més m’enamoro d’ella. Podria fer un llistat de les lectures en que més he coincidit amb elles. Seria un llistat gairebé infinit, perquè en gairebé totes, i en les circumstàncies que acabo de dir, hi he coincidit d’alguna manera o d’altra. Hi ha, però, una lectura, un llibre, en que he coincidit del tot? Després de repensar-m’ho molt i durant molts anys de triar i remenar, de mirar-m’ho i remirar-m’ho, i a causa del meu tarannà insegur, escèptic i genèticament dubitatiu, he de dir que, segurament, només he coincidit totalment amb una d’aquestes providencials lectures: el Nou Testament.

Però no sé si és així o només crec que ho és. Resulta extraordinari. Extraordinari en el sentit de misteriós. Per què aquest llibre i no un altre? És com si l’hagués escrit jo. És com si jo, en el cent per cent de les meves funcions humanes, l’hagués elaborat. És com si fent ús del màxim sentit comú, jo l’hagués dictat. Com si fos la meva biografia. I si el Nou Testament resulta que és una autobiografia de l’espècie humana, de tots plegats? Una autobiografia infinita de tots els homes que no s’acaba mai d’escriure del tot. Tots, homes i dones, l’estem escrivint quotidianament. Penso que no deixem d’afegir-hi capítols cada dia. Les homilies que es fan a cada Eucaristia són part d’aquest relat de Jesús que es va fent més gran i misteriós a mesura que passa el temps. El protagonista dels evangelis, Jesús de Natzaret, és el més gran científic de l’esperit que ha existit, i a ell jo m’encomano. Ningú mai no ha anat tan lluny com ell, i jo hi confio plenament. En qui confiar, si no? Els científics de la matèria fan la seva feina, i els de l’esperit la seva, però són aquests últims els que ens proporcionen més seguretat i esperances. Cap científic materialista ha entregat la vida per mi. Malgrat tot, igualment sempre a Déu per la ciència. Però només Jesús ha arribat al final del que un ésser humà pot fer, científicament i literàriament, i ho ha fet amb totes les conseqüències. Aquí és on jo coincideixo, i estic disposat i capacitat, com a lector i com a persona, a coincidir amb ell per sempre. Vull ser realista.

Encara que, sigui com sigui tot plegat, no puc deixar de pensar que, també tot plegat, és un misteri. Un gran misteri. Un misteri infinit. És del tot evident, per poc crèdit que donem al fet històric de Jesús de Natzaret, que la seva encarnació constitueix el punt d’inflexió més potent, abismal i avantatjós de tot el cosmos, si més no de tota la humanitat. Res mai ni ningú entre nosaltres ha efectuat un salt tan extraordinari com el de Jesús, la seva paraula i els seus fets. Aquest és el veritable misteri que no sembla que puguem resoldre mai. Només el podem assimilar si l’acceptem amb naturalitat i humilitat. Amb obediència: deixant-nos anar i abandonant-nos alegrement a ell. Cal que siguem molt i molt i molt intel·ligents. Ens cal estar ben desperts i tenir les orelles ben netes i els ulls oberts del tot.

Mai aconseguirem esbrinar el perquè de totes les coses. Som homes i dones. Som persones. No som res més. Això i així fórem creats. Finits i limitats. És un signe de gran saviesa saber-ho i acceptar-ho. És el millor que podem fer, acceptar-ho i assumir-ho, ja que no tenim alternativa. Però aquesta constitució humana, finita i limitada, ens fa responsables de ser-ho, perquè alhora ens fa conscients i amos de nosaltres mateixos. Tot plegat, així mateix, ens mostra el misteri. No seríem qui som si no assumíssim aquesta realitat natural, aquest misteri. Acceptar-ho amb totes les conseqüències ens fa grans. Jesús de Natzaret mateix ho assumia i acceptava, i aquesta admissió i assumpció el feia subaltern del Pare. No sé si ho dic bé, però com ell, com el protagonista dels quatre evangelis, tots nosaltres som igualment subalterns. Per això cal que siguem espavilats i hàbils reconeixent que només la saviesa i l’amor poden acostar-nos al misteri del que ens parla el Nou Testament. Siguem bons lectors. Grans lectors. Gaudim de la nostra lectura i interpretem-la de la manera millor que ens pugui alegrar la vida.

Hi ha qui diu, o que i qui ha dit, que l’ésser humà és només un projecte, una obra inacabada. Potser sigui cert que és així, però és igual: som que i qui som, i som com som. No li donem més voltes. Visquem d’acord amb la nostra naturalesa fins on siguem capaços de viure-hi. Aquí crec que hi ha la dignitat de nosaltres mateixos: i quan no puguem o no en sapiguem més fem com el «Senyor meu i Déu meu» de l’apòstol Sant Tomàs i que sigui el que vulgui el Pare de tots, la Providència, el Destí, la nostra Mare Naturalesa. Així som. Així som, i així serem, si la nostra lectura és perfecte o si, almenys, intenta ser-ho.

La Humanitat és l’autobiografia de tots plegats. I ho és des del moment de la seva creació. La Humanitat és responsable, per la seva constitució natural, d’aquesta biografia. De la seva autobiografia. En aquest punt tots coincidim. L’home, en el fons, es fa a si mateix perquè se li han confiant totes les eines per dur a terme aquesta tasca. La Naturalesa ens va fabricar responsables, i nosaltres no podem fer res més que ser-ho. No podem deixar de ser-ho. No podem deixar d’obeir aquesta conjuntura original. Aquest atzar, diria més d’un. Molt bé, diguem-li atzar, diguem-li misteri, diguem-li el que vulguem dir-li, sempre que sapiguem de què parlem. Tenim la responsabilitat i l’obligació, per naixement, i atzar, i misteri si voleu, de fer-nos a nosaltres mateixos. Segons com ens fem, serem i som. És a dir, nosaltres som el que volem ser. Encara que no som creadors de la nostra llibertat, se’ns ha regalat el privilegi de ser lliures, d’existir. I és aquest privilegi el que ens situa en la cruïlla del ser o del no ser. Jo tremolo quan hi penso.

El missatge de Jesús és un missatge emotiu. Les seves paraules i els seus fets activen les nostres emocions. I ho fan amb una intensitat envejable. Quan tornem a llegir el Nou Testament i el tornem a viure, ens desperta l’emoció de la primera vegada. La nostra emoció dirigeix els nostres actes. Una emoció i uns actes que sovint coincideixen amb el que se’ns narra als textos que estem llegint. Són les nostres emocions les que coincideixen. Sense les emocions, el món no estaria animat: no existiria William Shakespeare, ni Wolfgang Amadeus Mozart, ni Vincent Van Gohg ni el Nou Testament. Per tant, no existiria tampoc Jesús de Natzaret. Coincidències, al cap i a la fi.