Irene Montero, i el seu equip ministerial, tenia raó: el punt fonamental, allò que és veritablement transformador, de la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, coneguda com a Llei del «Només sí que és sí», no era posar al centre del debat públic l'augment dels anys de presó per a els agressors sexuals. Del que es tractava era de garantir que les víctimes d'aquestes agressions sexuals seran cregudes, que val la pena que denunciïn, que tindran tot el suport de les institucions, i que, de retruc, hi haurà més violadors condemnats i complint penes. L'udol de ràbia i indignació per la «Sentència de la manada» dictada per l'Audiència de Navarra el 2018, no va ser només pels anys de presó que contenia l'esmentada sentència, sinó més tost per la no consideració judicial de violació -grupal en aquest cas- dels fets provats en la mateixa sentència. Allò que més cridàrem fou «no és agressió, és violació». Poques consignes es van sentir reclamant més presó. El punitivisme no és «la solució» als malestars i angoixes socials ni, per descomptat, a les violències de gènere ni a les agressions sexuals.
L'altre gran objectiu de la llei impulsada per l'exministra d'Igualtat, Irene Montero, és instaurar un marc legal per a l'articulació d'una política pública integral contra les agressions sexuals. És a dir, com les agressions sexuals són un mal social estructural –no casos excepcionals-, la llibertat sexual de debò es garanteix canviant estructures socials, i no mantenint-les, tot disfressant-ho amb obres d'ampliació a les presons. En definitiva, Irene Montero tenia raó que per capgirar la «cultura de la violació» cal posar al centre el consentiment.
Tot plegat ve a tomb de la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona que condemna al futbolista Dani Alves a quatre anys i mig de presó per la violació a una jove en una discoteca. Una sentència que, de segur, marcarà un abans i un després.
La fal·làcia segons la qual la justícia és igual per a tothom és, gairebé, tan antiga com el concepte de justícia. És clar que si la defensa de Dani Alves l'hagués exercida, posem per cas, un advocat del Torn d'Ofici, o el jugador de futbol professional fos beneficiari de l'Ingrés Mínim Vital (és a dir, un pobre molt pobre), aquesta primera condemna segurament inclouria més anys de privació de llibertat. Cosa que encara és possible que succeeixi com a conseqüència dels recursos que ja s'ha anunciat. Però, en qualsevol cas, el fet determinant és que, abans de la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, malgrat els fets provats narrats a la sentència, a Dani Alves molt probablement no l'haurien condemnat per violació.
No sóc jurista, però els «Fonaments de Dret» de la susdita sentència, a més d'estar contundentment alineats amb el principi del consentiment, són molt entenedors. Veritat que és bo d'entendre que «el consentimiento en las relaciones sexuales debe prestarse siempre antes e incluso durante la práctica del sexo, de tal manera que una persona puede acceder a mantener relaciones hasta cierto punto y no mostrar el consentimiento a seguir». És clar que Irene Montero, insisteixo, tenia raó d'entossudir-se en dur al BOE el «només sí és sí».
Ara bé, crec que després d'aquesta sentència queda força clar que «un no és sempre, i en qualsevol moment, un no». No és una qüestió baldera. El lliure albir a un no durant la relació sexual ha sigut un privilegi ancestral que el patriarcat ha atorgat als homes. No n'hi ha altra, el camí a transitar per a la igualtat efectiva entre homes i dones és un procés de pèrdua de privilegis absolutament injustificats dels homes . D'aquí les reaccions violentes del patriarcat, la generació d'anticossos masclistes enfront de les victòries del feminisme, els «dubtes progres», la contraofensiva reaccionària... Estiguem preparats i preparades per resistir i seguir avançant. Es posin com es posin, en aquesta disputa la exministra Irene Montero tenia raó.
