Des del 7 d’octubre han passat tres setmanes dels atemptats terroristes de Hamàs en territori israelià i la guerra s’ha fet més i més violenta, ara ja amb l’entrada dels tancs a la franja de Gaza, amb més bombardejos, amb més morts, destrucció, pèrdues de vides humanes d’infants, dones, homes majors...

S’ha agreujat l’horror, ens sentim commogudes, indignades, en veure les imatges comparatives del que eren els barris de Gaza i són ara, munts de runes, amb possibilitat que encara hi hagi cossos enterrats. Sense corredors humanitaris, sense gasolina, sense aigua, sense aliments, la invasió israeliana és entrar en un cementiri.

La reacció internacional exigint una treva, una pausa, ajuts humanitaris, arriba tard i les imatges dels palestins, als telenotícies, reclamant respostes, clamant pel seu abandó injustificat, remouen consciències.

El president Netanyahu anuncia una guerra llarga, continua assimilant Hamàs a tota la societat palestina, com si ell i el seu partit ultra fossin iguals que tot el poble israelià. No respon als intents d’alliberament dels ostatges per part de Hamàs, no escolta el clam dels familiars d’aquestes persones que demanen la seva llibertat. No escolta la ciutadania israeliana que demana la pau.

No hi ha coratge ni valentia en els dirigents d’Occident per aturar-li aquesta ofensiva, per obligar-lo a una treva, a un alto el foc que permeti un respir, un fre a la mort i destrucció.

La societat civil dels països europeus sí que està sortint als carrers, amb manifestacions massives tanta Gran Bretanya com a Alemanya, França, i aquí a les ciutats de l’Estat.

Una setmana més la meva contribució a aquest mitjà digital és sobre aquest conflicte bèl·lic, sense oblidar tants altres que tenim presents com Ucraïna, o el Iemen, Sàhara Occidental, Kurdistan... tots aquests pobles que volen ser lliures i sobirans per decidir el seu futur. Una contribució a tenir present la necessitat imprescindible de treballar per a transformar aquest món, i solidària amb tanta gent que des de tots els racons del món lluita per tenir una vida digna, en pau.

Aprofit aquesta tribuna per donar la benvinguda al jove Valtònyc que ha viscut sis anys a l’exili, per exercir la seva llibertat d’expressió. Torna a ca seva, lliure per prescripció d’una condemna que mai s’hauria d’haver donat.

Amb l’alegria del retorn, no oblidam altres rapers, com en Hasél, en Pau Rivadulla i Duró, que continua empresonat per haver cantat amb llibertat les seves idees.

La setmana que ve, ja novembre, la meva contribució serà diferent, la nostra realitat és prou interessant per a comentar-la.