Aquests dies les notícies han estat dominades pel conflicte tràgic de Gaza. Els atacs terroristes en mans dels grups islamistes de Hamàs i Hezbolà a Israel han provocat la mort de centenars de ciutadans hebreus, una situació lamentable que ha portat el govern israelià a declarar la guerra. El conflicte àrab-israelià torna, com un joc d'escacs internacionals, on totes les potències de la zona volen ficar cullerada en un conflicte que ja dura 75 anys, ha viscut 4 guerres i tres revoltes.
No obstant això, enmig d'aquesta violència aparentment unidireccional, hi ha una realitat més àmplia, complexa i profundament injusta que sovint queda relegada als marges de la cobertura mediàtica, especialment en un país com el nostre, aliat sense fissures de Tel-Aviv. Una violència de la qual ningú en parla, amb l'excepció de certs opinadors d'esquerres i alguns breus en diaris. A tall d’exemple, una reflexió: tothom coneix la massacre del festival Supernova, a tocar de Gaza, que va ser atacat per Hamàs i on van morir 256 persones. Es parla repetidament a la televisió. Però hem vist la mateixa proporció d’imatges als mass media dels nins i civils morts pels bombardejos d'Israel? jo crec que no.
Cal entendre que la violència s'exerceix als territoris palestins des de fa dècades. Mentre es parla dels atacs terroristes, els continus actes de violència que es produeixen diàriament als territoris d'Israel i Palestina contra els musulmans passen sovint desapercebuts. Aquests actes són el resultat d'una política que empara l'agressió i permet que els culpables romanguin impunes. Fa 30 anys hi havia 110.000 colons a Cisjordània, avui ja són més de 700.000. Persones que es consideren «el poble escollit», i actuen com a amos i senyors d’una terra que no es seva, empesos pel seu fanatisme religiós.
Els esforços internacionals, fins ara, han tingut resultats limitats. L'abús dels dèbils i la manca de responsabilitat per part dels poderosos han creat un cicle de violència que sembla no tenir fi. En aquest sentit, el mes de setembre el rei Abdul·là II de Jordània qüestionava el paper de les Nacions Unides davant aquesta situació: "Com pot creure la gent en la justícia social quan continua la construcció d'assentaments, la confiscació de terres i l'esbucament de cases? On està la solidaritat global que fa creïbles les resolucions de l'ONU?" ha afirmat.
És impossible ignorar el paper del govern israelià en aquest conflicte. L'extremisme del primer ministre Benjamin Netanyahu ha generat controvèrsia tant dins com fora del país. El seu govern, controlat pels ultraortodoxos, aposta per la mà dura amb els palestins, convertint Cisjordània i Gaza en una presó a l'aire lliure. Aquesta situació, que dura lustres, ha empès a una part del poble palestí a radicalitzar-se i donar suport als grups armats, davant la impossibilitat de trobar altra solució al problema.
Enmig d'aquest caos, és essencial reconèixer que la solució ha de basar-se en el diàleg i en la condemna de la violència, com va implorar el papa Francesc. En una regió petita on conviuen diverses comunitats religioses, la pau és més que una opció: és una necessitat. És un imperatiu moral que totes les parts involucrades en aquest conflicte abordin mitjançant la comprensió mútua una solució, que avui dia, passa perquè Israel faci un gir copernicà en la seva línia d'actuació.
No seré il·lús, el conflicte no té solucions fàcils. No obstant això, és essencial que reconeguem la complexitat de la situació i defensem una pau justa i duradora, perquè Europa i el nostre país ha callat massa vegades davant la injustícia. No podem ignorar la veu oblidada de Palestina, una veu que crida llibertat. És hora que la comunitat internacional senti aquest crit i actuï en conseqüència, perquè cap poble -ni palestins, ni israelians- mereix viure sota l'amenaça constant de la violència.
