De tots els autors que habiten i conviuen habitualment en la meva biblioteca personal no n’hi ha cap que en algun moment no parli o no faci referència a Jesús de Natzaret, conegut també com el Crist o el Messies, entre molts d’altres títols i apel·latius. Poetes, filòsofs, aforistes, novel·listes, autors de teatre, assagistes, biògrafs, diaristes i memorialistes, recorden amb molta freqüència aquell que més els ha inspirat i il·lustrat.

Podria començar a citar-los per ordre alfabètic dels seus noms o de manera aleatòria. És igual. No n’hi ha ni un que no hagi pensat en ell a l’hora d’escriure els seus llibre o de concebre i d’embastar els seus pensaments i les seves creacions. Tots ells, sense excepció, coneixen Jesús. Tots tenen notícia d’ell i se serveixen o s’han servit d’ell per edificar les seves importants obres d’art. Jesús de Natzaret és el gran generador de tota la Literatura Universal. Ell és qui ha fet possible que nasquessin i cresquessin, un darrere l’altre, o un al costat de l’altre, tant els creadors del món clàssic com del món modern. Fins i tot aquells que van néixer abans de que ell ho fes en una humilíssima cova de Betlem. És aquesta realitat literària, tan espectacular i opulenta alhora, la que ens proporciona la seguretat absoluta de la seva infinitud, la grandària de la seva imaginació sense límits, i la certesa de que ell, el Messies, el Crist, Jesús de Natzaret, no té principi ni fi.

És per tot plegat que ocupa el lloc de privilegi que li pertoca en el si de la meva biblioteca particular compartida amb tots vosaltres. Entrar a la meva biblioteca és entrar a la ment inesgotable d’aquest geni de les paraules i de les històries més literàries i paradoxalment inversemblants. Tenim la festa assegurada per totes les generacions i per tots els segles dels segles, entranyables, sublims i eterns. Qui de nosaltres no està alegre és perquè té una terrible manca d’informació sobre el que estic dient. Les paraules i els fets de Jesús són els més profunds i eufòrics que s’han pronunciat i executat mai. Paga del tot la pena conèixer-los i viure’ls. A la meva biblioteca els podreu trobar sempre que vulgueu. Ja sabeu que està oberta per tothom i que de sempre hi esteu ben convidats. Sovint ho celebrem amb un bon dinar o sopar entre tots. O, si més no, amb un cordial berenar de pa amb sobrassada.

Justament avui, coses inexplicables que passen, he llegit un trosset de l’evangeli de sant Lluc on Jesús es fa una pregunta gens gratuïta, com no ho és res en la seva vida i obra. Diu Jesús a qui el vulgui escoltar: «A qui, idò, compararé els homes de l’època actual? A qui s’assemblen? S’assemblen a uns nins, asseguts a la plaça, que criden allò de ‘hem tocat la flauta i no heu ballat, hem entonat lamentacions i no heu plorat’. Perquè va venir Joan el Baptista, que no menja ni beu, i dieu ‘té un dimoni’. Ve el Fill de l’Home, que menja i beu, i dieu: ‘Mireu quin home més golafre i borratxo, amic de publicans i pecadors’. Malgrat tot, tots els fills de la saviesa li han donat la raó».

És el que passa ara mateix. Fa molts anys que surto poc de la meva biblioteca. No puc deixar de fer comparacions i només veig fantasmes. És una llàstima. Perquè jo voldria que la meva biblioteca fos el món sencer, encara que sé que això no potser. La naturalesa celestial ni l’espai sideral no ho permeten. Si entro en el món polític m’espanta el que contemplo. El que sento. Si entro en el món religiós, més o menys igual, encara que hi ha excepcions de gran saviesa que salven de moment la situació. Si entro en el món cultural em passa una cosa semblant. La cultura s’està diluint massa de pressa, però com al món de la religió, encara resten algunes espurnes que podrien revertir la situació. Què té a veure tot això amb el nostre personatge que avui i sempre presideix la nostra biblioteca? Tot. Ho té a veure tot. És com els Evangelis, així en majúscula: no caldrien més constitucions humanes que les que els mateixos Evangelis integren i institueixen: el Nou Testament. Hem perdut el temps i l’estem perdent anant a buscar a fora el que tenim a casa. La festa és familiar. La festa de la Literatura la gaudim amb els ingredients essencials de sempre. Això no significa que no la puguem escenificar i decorar amb altres elements que ajuden a fer-la més divertida i entretinguda. Però el moll de l’os, el gran protagonista, l'ànima de tot plegat, és Jesús de Natzaret. Fa molts anys que ho sé i que tothom ho sap.

Què passa, doncs? No passa res. En tot cas, passa que l’estupidesa també forma part de la nostra condició fràgil i vulnerable. I que, en comptes de combatre-la, sembla que l’estem potenciant. Cal que convoquem i que cultivem moltes festes de la Literatura. No soc gens pessimista, no us ho penséssiu pas. Són tant i tants, i tantes i tantes, els autors i les autores, els creadors, les lectores, la gent que està conscienciada amb aquesta situació, i que ho està en sentit positiu, que no pateixo gens ni mica. Goethe, l’autor més excels de la Literatura Alemanya, per posar de moment un sol exemple, que fa acte de presència entre tots nosaltres, esmenta en una de les seves reflexions filosòfiques, que té els relats dels quatre evangelis com a autèntics perquè hi veu en ells el fulgor de la personalitat sublim de Crist, l’alè més diví que sobre la Terra s’ha manifestat mai.

El meu optimisme actual també neix de l’estat en que es troba al carrer la religió i la filosofia. Dic al carrer, no a la Universitat ni a l’Església. Encara que surto poc de casa, soc un bon observador que porta moltes desenes d’anys mirant com la gent canta i balla. Hi ha més creients i més filòsofs que mai. A més de contemplar el que passa al carrer, basta comprovar els llibres que diàriament entren a la meva biblioteca i a totes les biblioteques privades d’arreu: assaigs sobre l’ésser humà i la seva ubicació al món. Tothom vol saber més sobre ell mateix. Tots ens interessem més, fraternalment, per nosaltres mateixos en general. Per la genètica de la humanitat. No per augmentar el rendiment material i econòmic de les nostres empreses industrials, no, sinó per esbrinar els racons més amagats de la nostra realitat i de la nostra existència.

La manera més recta d’assolir aquest coneixement humà és llegint. Llegint aquells llibres que considerem més adients per arribar a la saviesa personal que tant necessitem. Volem saber. Per necessitat. I és la curiositat qui més ens acosta a aquest coneixement. Som com els nens que tenen ganes de cantar i ballar buscant les fonts del cant i del ball. El gran despertador, el més gran professor de cant i de ball que existeix, el tenim a la nostra disposició dins nosaltres i en les festes de la Literatura que es convoquen permanent a la meva-vostra biblioteca universal. Celebrem-les.