Dins la meva biblioteca personal hi conviuen, en total harmonia i esperit democràtic, tones i tones de felicitat i de plenitud intel·lectual i creativa. Hi ha, per complementar la realitat literària i fictícia, alguns autors malsoferts i maldestres que en tot moment volen fer-me la punyeta, però la immensa majoria són de tarannà altruista i alegre. Els grans autors universals no falten mai a les meves convocatòries festives. L’altre dia es va incorporar Epicur a les nostres celebracions col·lectives. El gran Epicur, autor mesurat i alegre, amic de la salut física i espiritual, el que procura en tot moment el benestar i la felicitat de tots els mortals.

Va arribar acompanyat d’una colla de joves que feien molta xerinola. Només unir-se a la resta, tot es va convertir en una gran berbena de visques i cants a l’amistat i a la vida. Justament en Epicur, l’amistat és el valor o la virtut més universal per proporcionar felicitat i benestar als homes. L’amistat és una font de plaer, i el plaer és la màquina que mou el món dels homes. Epicur no es cansa de fer-nos a saber. Tots els que l’escoltem, l’aplaudim. Tots els que estem reunits no parem de felicitar-nos uns al altres. Perquè les nostres festes de la Literatura són fonamentalment festes de l’amistat. Són les festes de les virtuts. Les virtuts, escriu Epicur al seu amic Meneceu, són connaturals al viure amb plaer, i el viure amb plaer, estimat Meneceu, és inseparable de les virtuts.

Bellíssimes i encertadíssimes paraules! A les seves «màximes capitals», comença dient que els que són feliços no tenen problemes ni els encomanen als altres: no estan sotmesos a indignacions ni a agraïments. Ni a agraïments! És a dir, no estan sotmesos a cap dependència, ja que les dependències ens priven de la llibertat i de la felicitat. Totes les dependències són pròpies de criatures febles i desgraciades, massa vulnerables per viure en una societat lliure i ben modelada. La dependència crea incomoditat i absència de plaer, perquè allà on hi ha plaer no hi ha cap dolor ni cap pena. Aquestes sàvies paraules epicúries ens fan aixecar els ulls i al cap, perquè on jo visc, des de sempre, políticament i emocionalment, hi ha hagut dolor i penes. Totes dues coses, justament per manca de llibertat, per una obligada i violenta imposició de dependència d’altri: de poder, de drets, de lleis i de força bruta.

Segueixo amb la festa. És una gran sort que la lectura, les paraules i els llibres ens proporcionin aquesta fortalesa que tant necessitem els que estem mancats de recursos per recuperar els nostres ben congènits, naturals. Estic parlant sempre per mi mateix. Soc jo el que experimenta aquestes mancances, però també les veig reflectides en molta altra gent, tant a nivell personal com en grup a nivell social. Epicur acudeix en la nostra ajuda. Sempre i en tot moment. Per això cal donar-li les gràcies permanentment, i és el que fem ara a la meva biblioteca privada però completament pública i a l’abast de qui vulgui fer-la seva. Jo pertanyo a un poble, el català, que té la tradició de proclamar al món sencer el seu seny. Els Països Catalans són un poble assenyat. També és un poble arrauxat. El seny i la rauxa, junt amb la llengua pròpia, conformen l’anima del poble català. Epicur es deté sovint a fer l’elogi de la felicitat a través del plaer. I diu que no es pot ser feliç sense aquest plaer, ingredient principal d’una vida plena i ben estructurada físicament i espiritualment. Afegeix que no podem viure amb plaer si no vivim amb seny. Qui no té allò que fa viure amb seny, remarca, amb honestedat i amb justícia, no pot viure en plaer.

La festa que avui celebrem és especial. Molt reflexiva. Molt concentrada, i molt solemne. És una festa recollida on les grans virtuts humanes es volen fer notar notablement. Què bé! La xerinola dels nostres elements personals més jovenívols, és mesurada i molt equilibrada. Voluntàriament hem optat avui per aquesta ruta. L’amic Ramis Alonso, que sempre hi és present en totes les nostres trobades, s’hi troba molt ben situat. Els seus ulls una mica boterats són a punt de saltar per celebrar el plaer que experimenta el seu interior. Ramis Alonso, aquest savi de la pagesia mallorquina, somriu satisfet en aquest ambient il·lustrat, ben ordenat i, a la vegada, hedonista. Poques vegades s’ho ha passat tan bé com s’ho està passant ara. La vida és per gaudir-la, ha defensat sempre Ramis Alonso. Sense massa fúria ni massa soroll, però amb plenitud de condicions espirituals. L’esperit sempre ha estat prioritari en el seu cas. Ànima tímida, però plena de sensibilitat per la bellesa i la benignitat. Fins i tot en els moments de menys concentració interior, Epicur sempre l’acompanya. Com ens acompanya avui a tots nosaltres.

I és que la bandera del plaer, la que enarbora Epicur en tot moment, no agredeix mai res ni ningú. És una bandera de pau i d’alegria. Aquesta bandera dona seguretat, exterior i interior, a qui la porta. Encara que sovint, com Blaise Pascal, un altre dels nostres convidats assidus, la porti mig amagada i en soledat. Ja que la seguretat epicúria més natural i més lliure prové d’una vida tranquil·la, solitària i en certa manera apartada de la multitud. Pot semblar una contradicció, però així és l’epicureisme. Diu el savi grec: La riquesa natural té límits i, per tant, és fàcil d’aconseguir, però les opinions frívoles i supèrflues es perden en l’infinit. Sembla que seguint el pensament d’Epicur, no existeixi res fora de l’abast del raonament humà. Sembla que els homes tinguem autoritat personal per endreçar totes les contingències adverses de la nostra vida. L’atzar i el fet aleatori són fenòmens aïllats i controlables per la condició humana: poden ser administrats assenyadament per la raó. Cal tenir un comportament just per esdevenir impertorbables.

Tot això són bones notícies. És per aquesta causa que Epicur té un lloc preeminent dins les nostres festes de la Literatura. En el fons, com tot el que existeix dins la ment dels éssers humans, és material literari. Ficció que es converteix en realitat emocional i pràctica. Podríem parlar d’un realisme fictici, una bellíssima paradoxa que ens proporciona un pensador superior que sap «que és fàcil allò que suprimeix el dolor causat per una carència i allò que fa perfecta una vida sencera». Mare de Déu quin drama més gran! Un drama que es resol fàcilment perquè «no li calen per res les coses que comporten competitivitat». Epicur i la seva gran festa de l’esperit i del raonament ens convida a confrontar les opinions per evitar les nostres pertorbacions i el nostre desordre.

Quins millors desitjos pot haver-hi per a uns éssers necessitats de descans i consolació?