algo de nubes
  • Màx: 14.32°
  • Mín: 7.34°
14°

El plàstic o la vida?

Barbie, el film de Greta Gerwig que està arrassant en taquilles, dona vida (com per art de màgia) a la jugueta amb la que més d’una generació de nines hem crescut. Algunes tal vegada la vam desmuntar en peces, però d’una manera o altra va entrar per la porta de casa... i, en fer-ho, es va instal·lar també dins el nostre imaginari...

Enmig de l’allau d’imatges de cossos color rosa xiclet que vivim aquests dies, m’ha vengut al cap Foucault i el seu concepte d’un poder reticular (invisible i orgànic), que aspira a produir cossos dòcils, submisos i fragmentats.

En els anys que he fet de professora de secundària, m’ha resultat molt difícil obviar com el sistema capitalista i neoliberal ho fagocita tot, imprimint un ritme industrial tenyit de competitivitat i individualisme, que causa una ferida que després s’estén socialment, més enllà dels murs de l’escola, perquè s’ha integrat i assimilat orgànicament. Foucault ho explica dient que allò que el poder vol obtenir “no és una societat sotmesa a l’efecte mercaderia, sinó una societat sotmesa a la dinàmica de la competència”. (1)

La Barbie s’ha fet humana i això no passa només dins el film. Deixant al marge l’artificialitat de la seva eterna jovialitat i bellesa de plàstic, guanyada a cops de bisturí i silicona, el món de Barbie i Ken representa, a més a més, un inqüestionable model de felicitat, basat en la parella heterosexual, que té en el matrimoni i l’èxit social (i econòmic) els principals camins de realització personal.

Enlluernada pels flashos roses i les lluentors dels neons, he cercat refugi entre les pàgines del Feminisme posthumà de Rosi Braidotti (Barcelona, Ed. Arcàdia 2022) on he retrobat Spinoza i la seva mirada holística que desplaça l’antropocentrisme i fa del racionalisme cartesià una eina al servei de la intuïció i la comunitat. Per ell, per Spinoza, “tota la matèria és dinàmica, en el sentit que té la capacitat d’afectar i ser afectada”. (2)

En un lloc, la insensibilitat del plàstic; a l’altre, la vida... i tota la seva riquesa d’afectes...

Segons el filòsof, la idea central és que “nosaltres, els humans i no-humans, som tots part d’una matèria o natura comuna (…) no hi ha dualisme cos/ment, sinó més aviat un contínuum, i això porta a plantejar un paral·lelisme entre la ment i la matèria que esdevé una gran font d’inspiració”. (3)

En aquest sentit, recull Braidotti que “la tasca d’arribar a comprendre adequadament les condicions que pesen sobre nostre és col·laborativa i relacional, instigada per ‘nocions comunes’ que ens connecten a esperits agermanats i lliguen la força de la imaginació al poder de la raó.” (4)

Imaginem, doncs, noves narratives des de les quals créixer com a individus i com a societat. Narratives que alimentin la nostra imaginació (enriquint l’imaginari col·lectiu) i la nodreixin d’escenaris on conviure sigui un acte de generositat, però també i sobretot de valentia per ser fidels a allò que realment som, allunyant-nos de models estereotipats, gens inofensius, que pretenen (i sovint aconsegueixen) convertir-nos no només en productes, sinó també en competidores en la lluita per l’acceptació i l’afecte.

Car sempre podem escollir entre el plàstic o la vida... I és, en aquest marge, on podem exercir la nostra llibertat.

1. Foucault, Michel: Nacimiento de la Biopolítica. Pàg. 268 (la traducció és meva).
2. Braidott, Rosi: Feminisme posthumà. Pàg. 190.
3. Ibídem, pàg. 185.
4. Ibídem, pàg. 186.

Catalina Alou Font
Artista i escriptora

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni Fmsknr, fa 7 mesos
S'escrit és inspirador i reivindicatiu, revolucionari. En vull i em cal més d'això. tan interessant i d'interès! Em desperta sa neurona ensopida, hi, hi...
Fa gust perquè mostra algun detalls quotidià. I potser té sa seva gràcia o humor inclús?
Gràcies! 🙂
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente