Per a certes persones, sense una bona dosi d’entusiasme, la vida no té sentit. Sense entusiasme no se saben moure: l’únic combustible personal que coneixen és l’entusiasme irracional. Ni sentit comú, ni intel·ligència, ni voluntat, ni seny ni rauxa: entusiasme! Així: entusiasme!!! Amb molts signes d’exclamació.

De jove vaig tenir la mala sort de conèixer i treballar amb un dels homes més estúpids que he conegut. No diré el seu nom per no fer-li més mal del que ell mateix es va fer. Era un entusiasta de la mediocritat del seu treball indigne. No deixava de llepar el cul a l’empresa i a tots els seus dirigents, de manera molt especial al màxim responsable de tot plegat, que era l’Estat espanyol. Tots dos érem funcionaris postals. Pobre home! Va acabar molt malament. Va tenir molts problemes socials, familiars i d’amistat i veïnatge. Els homes com ell porten sempre les cucales posades per poder menysprear millor el seu proïsme. Aquell estúpid ja és mort. Quina sort que també els estúpids es morin. L’entusiasmava xerrar en castellà, per molt malament que el parlés. Així i tot desconeixia que Lope de Vega i Federico García Lorca fossin dos grans poetes en llengua castellana. Només sabia que Ramon Llull era un carrer del centre de ciutat on s’hi trobava l’oficina on ell treballava. No coneixia el ridícul. No sabia quina era la capital de Dinamarca, ni la del Marroc, ni com es deia la seva dona (ell li deia “tesorito”), de la qual es va separar per dirigir una modesta sucursal de Correus fora de Mallorca. La dona es va quedar a l’illa sola i amb quatre criatures de menys de deu anys. Aquest home va morir relativament jove, d’un atac de cor i d’una crisi d’entusiasme. Ara ningú se’n recorda d’ell més que jo.

Ningú veu el món de la mateixa manera. Allò que a mi em sembla excel·lent, tu ho trobes groller. Entusiasme? Entusiasma’t del que creus i deixa’m a mi que ho lamenti. Res val res en aquest món, i allò més insignificant hom ho considera el més valuós de la seva vida. La raó de ser. He viscut alguna època que vaig entusiasmar-me amb la meva absència d’entusiasme. Quina alegria exterior i quina calma interior. Quin descans! Quina tranquil·litat més delitosa! Al centre de Mallorca, com a totes les antigues cultures dels nostres avantpassats, nasqueren els refranys més savis que he escoltat i llegit mai. Ni Sòcrates, ni Pirró, ni Demòcrit, ni Montaigne, ni Voltaire, ni Descartes, ni tan sols el meu admiradíssim Francesc Pujols, han superat aquella venerable ciència. La meva padrina materna coneixia millor la vida que Molière i Shakespeare junts, però ella no escrivia comèdies ni drames. Ni tan sols sabia que fos tan sàvia. Però ho era. Potser aquesta ignorància li augmentava el seu saber. Amollava les seves frases de coneixement infinit sense cap pretensió d’inculcar-les en el meu tendre cervell. Les amollava i res més. No cercava instruir-me intel·lectualment, tan sols deia en veu alta allò que havia sentit a dir a la seva padrina tres o quatre dècades abans. No tenia cap vocació docent. Aquesta sí que és la millor escola de la vida: els refranys de la nostra padrina. Davant aquesta realitat jo m’hauria d’entusiasmar de veritat, però no ho faig perquè em sembla, o em semblava, una realitat natural i quotidiana. Ni tan sols l’analitzava. Era com sentir o veure ploure. Plou i creix el blat. Parlava la padrina i jo creixia.

Ara llegeixo i em sento important. Abans sentia els refranys de la padrina i jo em quedava tan tranquil. Cap emoció especial, cap calfred, cap rampa al cor ni a l’estomac, cap commoció. Quan jo em volia posar les sabates del diumenge en dilluns o dimecres, ella deia: “Qui sempre mudat vol anar, mai en el món hi va”. No calia dir res més. No calia anar a costura perquè m’ensenyessin a contar fins a deu o fins a cent. A casa en sabien més que enlloc. Més que a l’Acadèmia i a la Universitat. Jo he de dir que a l’Acadèmia no vaig aprendre res, i a la Universitat me’n vaig cansar de seguida. Jo necessitava la padrina al meu costat per civilitzar-me i fer-me un home de profit. Jo la necessitava perquè ella era la veritat de la meva primera infància. L’entusiasme, i molt més encara si ho és sense límits ni precaucions, és sempre una mentida. Per això li cal acompanyar-se dels crits i de les exclamacions. Jo sospito sempre dels que criden i s’exclamen sense motiu, només per cridar l’atenció de les seves mentides. L’entusiasme sempre és tèrbol, fosc i desdibuixat: li manca la claror lluminosa de la veritat. L’entusiasme és orgullós i demagògic, i sovint l’únic que busca és l’aplaudiment popular, i buit de tot contingut. L’entusiasta fa veure que és un savi i és el més gran ignorant de la societat dins la qual es mou.

Malauradament, la meva padrina no sabia llegir ni escriure, ben igual que moltes altres padrines de la seva època. Però la meva era la més llesta del poble. Almenys pel seu net que era jo. N’hi havia algunes, de padrines, més altes i més guapes que la meva, més riques, més elegants, però cap d’elles no era la meva. Aquesta és una petita diferència que pesa molt dins la vida de qualsevol home. Això sí que genera entusiasme, encara que sigui humil i silenciós. A la vida ens passa, més o menys a tots, els mateix: allò que és nostre ens produeix més plaer i estima que allò que és d’un altre. No només passa amb la nostra padrina, sinó també amb la nostra roba, amb la nostra opinió i amb la nostra llengua. No és que la nostra padrina, la nostra roba, la nostra opinió i la nostra llengua siguin millors que les altres: només són més nostres i més properes. Com la Plaça Major del nostre poble, que ens desperta més entusiasme que la del poble veí. Jo no vaig a asseure’m a la plaça del poble del costat perquè sigui més gran ni perquè estigui més il·luminada. No. Jo m’assec a la plaça del meu poble, perquè la conec més i m’hi sento més còmode i més a gust. També és per aquesta raó que parlo en la meva llengua i jugo amb els meus nets. Trobo que és més natural, més agradable i més planer. No cal un entusiasme exagerat per actuar d’aquesta manera tan senzilla: basta que tot el que m’envolta em proporcioni pau i felicitat. El mateix que em proporcionaven els refranys de la meva padrina.

Sé que un mínim d’entusiasme ens és necessari per habitar aquest món de tantes sorpreses desagradables, però penso que l’excés ens és perjudicial. Els entusiastes només son capaços de veure l’escenografia i la decoració, però allò que de veritat importa és el text. El text i, en tot cas, l’estil com se’ns presenta i el rebem. És cert que sense il·lusió no ens mouríem mai de casa, però cal que sapiguem on ens porta aquesta il·lusió. Jo sospito d’ella quan ve carregada d’hipèrboles i d’adjectius desproporcionats. D’entusiasmes gratuïts.