Avui vos faré una secció curta (almanco d’extensió) i és que s’altre dia el meu home es va instal·lar el certificat digital del carnet d’identitat del Reino de España, cosa que s’ha de fer de forma presencial a unes màquines que, fins fa poc, feien servir Windows XP (un sistema operatiu que fa anys, molts, ha deixat de ser segur i s’ha abandonat). Per seguretat, però, has de demostrar que tu ets tu allà mateix, davant una màquina, posant el ditet (teu, i que puguin comprovar que no ens dus un de tallat). Fins aquí tot bé (digues-li bé, digues-li correcte). Ai, fins que em va demanar per a què el faria servir… moment en el qual no vaig voler ser massa cínic i només diguí «per no gaire, si tens es maquinari adient i s’instal·lació correcta, faràs el mateix que rebent un SMS».

Hi ha una altra forma de demostrar que tu ets tu i és amb el meravellós certificat digital, que has de demanar amb una mostra de sang de cangur, una cama d’aranya borda i aigua serenada de tres dies i, importantíssim, presentant-t’hi personalment (però no val amb el DNIe3.0? Que ja hi he anat a demostrar que jo som jo). Calles, hi vas i demostres que ets tu, moment en el qual… redoble de tambors… t’envien el certificat supersecret per correu electrònic. Bé, no hi pensis, ja està.

Idò no, no està. En haver de tornar a fer altres tràmits (més enllà de l’interès d’aquesta secció) i necessitar el certificat digital de persona jurídica, t’hi has de tornar a presentar (però jo no havia demostrar que era jo?), de forma física per demostrar que, tu ets tu, de forma jurídica i no una altra persona amb el supercertificat supersecret (o un dit tallat congelat).

Ara ja no estic del tot segur que jo sigui jo si no me present a les oficines de forma presencial, encara que no m’hagin avisat que tenc una notificació d’una resolució de confirmació.

Aman Nòlem (ell/això)