La torre de vigilància que fa companyia al far era l’única construcció que hi havia a la contrada, a mitjan segle XIX, ja era a les darreretes o en desús i no tenia camí com els entenem actualment. Aleshores, per construir el far primer calia construir un camí des del mollet acceptable més proper, que era a cala Portals. Tinguem en compte que de la xarxa actual de carreteres encara no hi havia quasi res i els vehicles que veiem encara no s’havien inventat. El transport més important era per mar.

L’any 1847, amb el recentment creat Cos d’Obres Públiques, es fa el Plan general de alumbrado marítimo, que tractava de la construcció de la majoria de fars de Mallorca. El far s’inaugurà el 1860. Així doncs, el camí s’havia d’haver acabat un any abans. Aquest camí és de ferradura, a ús i costum dels segles anteriors, ja que els carros no es popularitzen, justament, fins les dates de què parlam, fins i tot s’esdevé la curiositat que ben poc després, el 1867, els camins de ferradura desapareixen dels plans nacionals de carreteres.

El primer tram del camí pujava pel comellaret de cala Portals, ara ben espès de vegetació i aviat serà escombrat pels vials d’una urbanització avortada, cosa que no va impedir que el nostre camí quedàs molt destruït, fins i tot mal de trobar. I al tram final encara és pitjor, ja que és on posteriorment s’hi construí el quarter i les bateries de cala Figuera i desapareix quasi per complet.

El tram central, que va del vèrtex sud-est dels vials esmentats fins a la llera del comellar de cala Figuera és el millor conservat, tant, que en alguns redols presenta una factura impecable, fins i tot fa pensar si es va estrenar mai. Però el temps no passa de bades i la natura sempre torna, a pesar de nosaltres. Un segle i mig és molt: es tracta d’un savinar en regeneració acompanyat principalment d’ullastre, pi i mata, pel que fa als principals arbrets «caminícoles» que, tenint molt poca terra, massa roca seca i ben poca pluja, que es deu infiltrar tot d’una, fa encara més llenya «emprenyosa» i acaba de fer molts trams d’aquest sector també intransitables, però almenys ací el camí hi és.

El camí és de ferradura d’1,2 m d’ample, talment com si fos la base d’un carrilet. El més al·lucinant és que el traçat es delinea exclusivament a base de línies rectes, però una cosa realment obsessiva i malaltissa, amb una mentalitat ex novo i menyspreu absolut dels usos i costums tradicionals. Hom diria que volien passar a la història per això. Els canvis de sentit moderats en terreny relativament planer es fan amb angles obtusos. Si es tracta d’un coster pronunciat es resol amb ziga-zagues amb revolts de 180º, que en aquest cas sí que tendran una corba mínima just al vèrtex, per tornar a la línia recta fins al pròxim vèrtex. En un punt hi ha un gir en escaire, de 90º «sense avisar», si algun ase hi anàs trotant havia de caure rodolant per força.

Qui s’hagi fixat en el camí vell del far de Formentor ho entendrà molt més aviat (El camí més caragolat), ja que són ben germans. El nostre camí va esser el primer, sens dubte perquè era molt més curt i senzill, i degué servir de prova per al de Formentor, que va ser tota una epopeia. Ambdós camins es van dibuixar a les mateixes oficines, sota la direcció de l’enginyer Emili Pou. Cal suposar que altres fars també tendrien originalment camins d’aquests, molt més curts, que desapareixerien en les remodelacions posteriors.

També, com a Formentor, hi ha un equivalent del moll del Patronet, que era la cosa més pràctica si es podien aprofitar els dies de mar més encalmada, i és al racó de ponent del far: a la part de dalt encara es conserva l’escala de pedra. El combustible, que era el més feixuc, no venia pel nostre camí sinó que el pujaven pel mollet aquest, i pareix esser que el 1890 ja s’ha construït un camí de carro nou que en sa major part deu esser la mateixa carretera militar, aleshores el nostre camí ja degué quedar per al savinar, si els nostres padrins i les cabres el deixaven créixer.

En els trams centrals més ben conservats no s’observa deteriorament de pas de bísties, com si realment no s’hagués estrenat. És probable que els traginers, o amb més motiu els muls, no es fiassin d’aquest traçat i continuassin pels seus caminois com havien fet sempre, o que usassin un altre tirany costaner tradicional part damunt les cales. Actualment hi ha uns quants camins i dreceres cap a cala Figuera i cala Beltran que creuen el nostre camí, però no n’aprofiten cap tram.

Ja ho deia Isabel II: “¿Que lo hacen de plata, el camino este? Nos està costando un potosí”.