Juan Luís, àlies “Súper”, se m'apropava amb la cadira de rodes. Utilitzant el nostre codi li vaig dir: aixeca't i faràs més via. Ell, flegmàtic, contestà: el que has de fer tu és escriure que el trespol de la plaça de Cort i la meva cadira no s'entenen massa bé... Ell, oficial de la policia local de Palma jubilat, és així de pesat: amb l’excusa de l’esclerosi múltiple sempre està reivindicant. No fa gaire, a una taula rodona sobre carrils bici, deixà caure que al lloc comú habilitat per a persones amb diversitat funcional, en qualque edifici sanitari tenen el paper higiènic a una altura impossible per a ell. En cap de les dues ocasions no el varen escoltar ni el comandament ni el polític de torn de l'Àrea de Seguretat Ciutadana. És una mostra més del poc interès que els suscita part de la realitat de la ciutadania palmesana. Em referesc als problemes relacionats amb els carrils bici, no als dels discapacitats que, d'altra banda, també els són ben igual a Cort, com ens podria contar en Guillem Fullana, el protagonista de l'article «Incompetència, insensibilitat i minusvàlids» publicat en aquest diari. També és ver que no deixa de ser una mostra més de la incapacitat política i tècnica d'endreçar la policia local d'ençà l'any 2003.

Aquestes disquisicions es produïren el proppassat diumenge a la plaça de Cort, quan ens trobàvem a les acaballes de la manifestació on es demanava, amb relació a la nefasta gestió funcionarial del cas tristament conegut com a «fracàs total de l’Administració de Justícia» i les seves derivades, les dimissions del maldestre batle Hila i de la insensible Angélica Pastor, antiga regidora de Seguretat Ciutadana i avui titular d'Infraestructures, i responsable per extensió que en Guillem tingui els ronyons destrossats a força de sotragades perquè no li rebaixen la voravia del carrer Aragó, 246, acció que fa un any llarg que reitera. A la concentració, tanmateix, es demanà una altra cosa: l’alliberament de Rafel Puigròs Rosselló, un policia local empresonat en el context del vergonyós procés judicial i polític esmentat per motius que molts entenem —com a mínim— erronis.

Quedava poca gent a la plaça i en començar a partir, acabada ja la manifestació i la conversa amb en “Súper”, una dona em mirà i ens donà les gràcies, a la meva companya i a mi, per haver donat suport a les reivindicacions. Compungida, afectada, emocionada... No acab de trobar la qualificació adequada perquè no aparentava feblesa, més aviat tot el contrari, però em va transmetre una enorme sensació de fragilitat i d’impotència. En qualsevol moment podia desplomar-se davant Cort, la seu dels qui han deixat de banda tants policies locals, el seu home inclòs, un clar exponent de la malifeta. Devora ella un nadó plorava dins un cotxet; vaig imaginar-me que devia transmetre alè i força a la padrina present, com també al padrí absent tancat a la presó de Castelló, clamant amb el seu plor la llibertat d'en Rafel Puigros Rosselló. Ens vàrem presentar i li vaig demanar permís per escriure sobre els fets. Angie, que és el seu nom, em va autoritzar.

A hores d'ara cap d'aquests polítics no ha dimitit: en Rafel segueix a Castelló i n'Angie, els seus tres fills i les dues nétes segueixen plorant i enyorant el seu estimat espòs, pare i padrí. Ara no estic per escriure més, em sap greu. M'hi repensaré una mica i continuaré en poder...