L'altre dia vaig llegir un article d'opinió de Miquel Maimó titulat 'Un genocidi? Sí, el 'nostre' genocidi' que feia una reflexió sobre la celebració de la Diada i el seu significat actual entrant en comparativa amb el Dia de la Hispanitat.

Primerament, cal dir que l'anàlisi que es fa de l'origen de la Diada és del tot encertat. Com a tants altres indrets d'Europa es commemoren uns fets que avui dia, i com bé diu l'autor de l'article, serien considerats crims de guerra.

I és que la nostra història és plena de violència, invasions, persecucions de minories i assassinats massius. No en podem defugir d'aquests fets que marquen grans dates i celebracions arrelades en el si de la societat. Però no s'entén llavors, quan s'entra en la contradicció que es posa sobre la taula: per una banda, una crítica ferotge al Dia de la Hispanitat i per altra una reivindicació de la Diada.

Arribats a aquest punt de l'article he de diferir en l'opinió de l'autor. Es pretén de manera totalment errònia, des del meu humil punt de vista, comparar el naixement d'una cultura comú en diferents territoris enfront d'una exportació d'una cultura preexistent imposada mitjançant la força a terres d'ultramar. I és que, com bé exposa l'autor, per una banda, tenim una cultura que s'estén arreu allà on les conquestes violentes i l'extermini de la gent que estava assentada en aquells territoris ho permeté. I no sols això, sinó que aquesta gent violenta hi arribà per establir-s'hi, i en són prova els llinatges que avui dia segueixen en aquells territoris i els lligams culturals i idiomàtics que els lliguen amb la terra d'origen dels conqueridors.

Per altra banda, la Corona de Castella, tres-cents anys més tard, replicà el mateix patró de comportament, aquesta vegada en direcció contrària. I és que no ens podem escudar en el fet que es tracta de dos bàndols enfrontats, un defensor de la voluntat popular i l'altra de l'imperialisme com si aquest fos una fracció d'una obra de ficció intergalàctica.

Cal posar les coses clares i començar a parlar de l'imperialisme com el que és, la fase superior del desenvolupament capitalista, i no el bàndol dels 'dolents' segons interessi.

Malauradament gran part dels estats actuals, en la seva diada nacional, les forces armades en són un dels principals partícips. Tota la parafernàlia castrense i les floridures de nacionalisme estatal del 12-O es donen precisament per això, perquè es tracta d'una diada nacional d'un Estat. És aquesta una pràctica que s'hagi de perpetuar? Aquest és un altre debat. El que hem de tenir clar és que la Diada és un dels actes civils més antics d'Europa i com a tal és un autèntic tresor. Pens que un dels grans valors de la Diada són tots els actes socials i culturals que l'envolten que li atorguen un valor ulterior al del debat nacional.

Així el debat del dia de la Diada pens que ha quedat enterrat ja fa estona per la gran consciència social que es té vers la data del 31-D, no obstant no podem abaixar la guàrdia. Estem en un moment delicat, en aquests darrers anys ens trobem en plena desfeta de les organitzacions juvenils catalanistes que han estat els grans valedors de la Diada més política. El SEPC secundària ha quasi desaparegut, el SEPC UIB es troba en hores baixes i Arran en plena escissió de fa un parell de mesos. Pareix que l’únic espai d’organització catalanista juvenil en creixement es troba en l’Aplec Jove, un espai que just ha començat el seu camí encara per acabar de definir. La socialdemocràcia durant aquests vuit anys de govern, lluny d'incentivar polítiques lingüístiques i d'integració cultural ha desmobilitzat com sempre i ens trobem a les portes d'una cita electoral clau.

Queda doncs en les nostres mans el fet de donar continuïtat a la Diada, mantenir-la i estendre-la a les capes de la societat que no se senten representades per aquesta data o que, directament, la desconeixen. Pens que hem de ser conscients que aquesta terra nostra, com contava en una novel·la gràfica una olivera mil·lenària, ha estat terra d'acollida i de passada de nombroses civilitzacions molt abans del 1229. I és que d'ençà de la segona meitat del segle XX hem viscut un repoblament amb gent nouvinguda d'extracció popular amb la qual no hem estat capaços de trobar una fórmula integradora i que han de poder trobar en aquesta terra ca seva i també, evidentment, ca nostra.