Com ha anat la celebració del Sol Invictus? Bé? Estic content. Em sembla interessant com enguany ha tornat a haver-hi comentaris de «quina tristor» perquè ho hem festivat (tenc un nou diccionari de sinònims) amb poca gent i a cases (amb una excel·lent truita de verdures). I això em fa pensar que fa anys que tenim aquesta nova tradició de no ajuntar-mos amb gent que crida, s’emprenya, insulta, escup o llença el menjar al sostre. Així com han anat passant els anys, la llista ha anat minvat cada cop més fins a quedar només ma mare i jo. Menjam el que tenim, miram una pel·lícula, feim safretjos de cafè i no ens barallam.

Bé, no ens barallam entre nosaltres. Què passa durant aquestes festes? Per què sovint cercam brega? ¿No heu vist que els dretans campen per sus antxes, els terraplanistes només per un costat de la moneda que és el món (no demaneu), els negacionistes del racisme, el masclisme i el colonialisme s’escalfen el bec i no paren d’amollar bajanades i els pancastellanistes aprofiten que no t’aixecaràs de la taula per fer monòlegs absurdament llargs? No ho entenc, que passa la resta de l’any, s’amaguen? No beuen? O només queden entre ells?

Una de les virtuts de les padrines és deixar passar aquests temes sense contestar, ni ficar-s’hi. Supòs que és un dels avantatges d’haver viscut molts d’anys i haver vist moltes coses. Enveig aquesta calma i tranquil·litat, veient les coses venir i poc després anar-se’n. Em recorda aquell acudit:

—Vós com és que heu arribat a aquesta edat?

—No discutesc amb ningú.

—No serà per això, no?

—Doncs, no serà.

Bon any nou.

Aman Nòlem (ell/això)