Aquesta setmana que comença és la del Dia internacional contra les violències cap a les dones, o com a mi m’agrada més contra les violències masclistes, perquè són això, dels mascles que creuen que poden exercir violència damunt les dones només perquè les consideren «seves», «febles», o «d’inferior categoria» com deuen dir els mascles qatarians que no les volen exercint els drets humans com a persones que som.

Enguany hi ha molts actes que commemoren aquest dia, dels Ajuntaments, del Consell, de l’IBDona, i de les entitats i associacions feministes. El Moviment Feminista de Mallorca ha convocat dues manifestacions com ja és tradicional, la del 24 no mixta, amb torxes que surt de la plaça París, i la grossa del mateix divendres 25 que surt de la plaça d’Espanya. Enguany acabarà a la plaça del Tub. A Eivissa, a Menorca, a Formentera també hi haurà actes i concentracions.

Les agendes van plenes d’aquests actes reivindicatius, culturals , que volen fer present allò que significa el 25 de novembre. Reivindiquem la memòria de tantes i tantes dones que han perdut la vida de manera absurda, injusta, en mans d’homes que deien estimar-les. La memòria de tantes nines i nins que no han arribat a adults perquè amb el seu assassinat han volgut fer mal a les mares. La memòria i el conhort per a tantes famílies que han patit aquestes pèrdues, per a tantes amistats que han perdut les seves amigues, companyes de feina, de diversió, perquè un dia digueren NO i l’assassí no ho va voler acceptar.

Ja no cal recordar les estadístiques, les oficials i les que segueixen les feministes de les assassinades. Són moltes, massa, les que omplen unes línies dels mitjans de comunicació i després desapareixen. Les que motiven els minuts de silencis, a les places, als carrers, silencis que mouen a la reflexió, a tenir-les presents, a refermar el compromís feminista d’erradicar aquest patriarcat que assassina, que deixa òrfenes i orfes, pares i mares sense les seves filles, que escampa el dolor i el patiment.

Amb Irene Montero he posat al títol perquè em sembla imprescindible mostrar la meva, la nostra, solidaritat amb la Ministra d’Igualtat que rep atacs ferotges per haver dit allò que totes sabem. Que hi ha molts jutges que són masclistes i apliquen la llei amb aquesta manera de pensar. No només en la revisió de sentències de l’estrenada llei, igualment en molts casos de violència que han de jutjar. La llei del només sí és sí, és una passa endavant en el tractament judicial dels abusos i agressions sexuals, no ho oblidem.

Sembla mentida que l’»esperit corporativista» d’alguns jutges i magistrats els faci defensar allò que saben que no és cert. Molts jutges no vol dir TOTS els jutges, però quasi podem comptar amb una mà, aquells que surten en defensa de la Ministra, o de l’aplicació correcta de la llei. Hi ha jutges i jutgesses que interpreten les lleis amb visió patriarcal i no es pot negar, malgrat que algunes associacions de jutges, els més carques, facin molts comunicats i declaracions contra la Sra Irene Montero. També n’hi ha que no ho són, afortunadament i han dit la seva, com l’Associació de Dones Juristes d’Espanya, AMJE en el qual demana calma davant la polèmica suscitada per la revisió d’algunes penes.

Calma i tranquil·litat que apaguin els renous agressius de la polèmica que han suscitat aquestes primeres resolucions judicials, afegiria jo. Respecte, molt de respecte senyors i senyores del poder judicial, cap a una senyora ministra. Respecte cap na Irene Montero, és el mínim per part de molts professionals dels mitjans de comunicació que encenen la polèmica de manera exagerada.

No ho oblidem, aquesta polèmica és més política que jurídica sabem que el poder judicial gaudeix d’un desprestigi que arriba fins a indrets europeus, per altres motius, que contribueixen a la desafecció de la ciutadania cap al món de la justícia. Convindria escoltar veus de les associacions diverses reclamant solucions democràtiques a la paralització dels nomenaments, i no només això, reclamant major formació contínua per als treballadors de la justícia, des de fiscals, jutges, jutgesses, magistrats i la llarga llista de professionals que hi operen.

Molta sororitat, solidaritat, cap a la Ministra d’Igualtat per part de totes les que ens sentim feministes perquè volem capgirar el món, volem acabar amb el patriarcat que ens divideix i sap que així ens afebleix. Responsabilitat igualment que necessitem per superar les polèmiques i divisions a les quals ens han abocat.

En aquest 25 de novembre, tornem a omplir els carrers contra les violències masclistes, tenint molt presents aquelles que ja no hi són, reivindicant la millor aplicació de les lleis que posen fre als agressors.

I reclamant respecte i sororitat cap a totes les dones que es deixen la pell per aplicar polítiques feministes des de tots els àmbits, que contribueixen a fer més patent la necessitat de transformar la societat patriarcal.