Avui pensava en tota aquella gent que xerra durant hores sense dir res. Tothom sap de qui parl. Després em deman si seria molt difícil, trob que no. Mem, que tampoc ho puc assegurar, així com vos dic una cosa, vos dic una altra. Xerrar per xerrar sembla prou difícil com ni voler pensar en intentar-ho. Hi ha gent que té una tècnica depurada i millorada amb la pràctica durant anys. Els sents dir que l’important és guanyar, però que uns pics es pot fer i d’altres no. Perquè, com la vida, les coses no sempre van de la mateixa manera ni es poden controlar. Tot sembla incontrolable.
Podria ser significant tenir un estudi específic que en xerrés, perquè no sempre podem fiar-nos de la memòria. Un cas clar: No es recordava un estiu tan calorós des de feia molts d’anys, però convé mirar les dades subjectives, clar. Sobretot per no deixar-se endur i dir coses a la babalà, en especial a un temps on tot queda enregistrat a una banda o a una altra. Fet aquest que ens hauria de replantejar-mos què deixam a les generacions posteriors. No sigui que ens empegueïm del que pensaran més envant, un cop ja no es pugui rectificar. Amb els anys, tot agafa perspectiva. Alerta amb aquest parany. No sempre és clar si, quan miram enrere, sospirant per un temps passat, en realitat no sigui que enyoram la nostra pròpia joventut sense adonar-nos que idealitzam allò que no recordam amb exactitud. Tot temps passat és pretèrit. Això sí que vos ho puc assegurar, sense cap mena de dubte. En canvi, d’allò efímer, que pot haver-nos tocat tan intensament que ens ha canviat, o que tal volta ens ha passat per damunt sense que en tinguem consciència, no sabria què pensar. Moltes vegades sembla més important el viatge, aquell tan propi de l’Alquimista, que el tresor que ens trobem al punt de partida.
Amb tot això, no voldria que em malinterpretéssiu, tan vàlid és un punt com l’altre. I en resum, si això és així és perquè la breu intensa notorietat silenciosa ha creat una estrident remor aguda ensordidora.
Aman Nòlem (ell/això)
