Parlar de MS (mobilitat sostenible) està de moda. Fins fa «quatre dies», no sabíem què era i ara, repetit silenciosament —de vegades, no tant—, revoluciona i condiciona les ciutats.
Entre els objectius de la mobilitat sostenible hi ha la disminució de l'impacte dels desplaçaments en vehicle sobre el medi ambient, incrementar la seguretat viària, millorar la salut i altres beneficis socials. D'ingents efectes col·laterals, les actuacions de la MS de mica en mica poden alterar usos, costums o formes de vida. Una altra peculiaritat és el nínxol de rendibilitat política que assoleixen. Els termes que manegen són potents: hàbits saludables, eixos cívics, pacificació, minvar la pressió mediambiental, seguretat... Tot plegat ofereix una elevada capacitat de ressò mediàtic, normalment favorable, que facilita la inversió. El qüestionament social —Nuredduna [sic]— té data de caducitat.
Els beneficiaris de les accions instrumentals sobre l'espai per aconseguir les finalitats assenyalades objectivament hauria de ser la ciutadania: «Les persones primer diuen». I no hi ha dubte que els gestors públics ho experimenten. Pel que fa a la resta, no sempre és així.
Una de les actuacions estrella són els carrils bici. A Palma, tot i que reconeixem que s'hi han fet avanços, consideram que el disseny de la seva xarxa presenta dos aspectes millorables. D'una banda, manca de visió de futur: si el model de ciutat cap a l'eficiència global és —com és previsible— de cada vegada més ambiciós, aviat s'hauran de revisar moltes amplàries i modificar infraestructures. I, per altre costat, i més preocupant, és la preeminència ocasional de la sostenibilitat sobre la seguretat personal. En cap cas, la MS no ha d'estar per sobre de la seguretat, i no sempre és així. La seva incidència viària és múltiple, tot i que parlarem dels carrils bici a Ciutat. A vegades, costa trobar-ne un de globalment segur. En faré una aproximació basada en una apreciació empírica, fàcilment constatable, fent-hi una passejada crítica sense «carnet».
En detectar deficiències (dimensions, ubicació, simultaneïtat, senyalització, «proteccions», encapsulament...), hom es demana si, a l'hora de projectar-ne més d’un, s'ha tingut en consideració l'opinió dels usuaris directes o afectats. Jo crec que no. Tots els corrents, encara que no ho sembli, n'estan afectats i hi tenen coses a dir.
Prioritzant la seguretat dels vianants i usuaris de bicicletes i VMP (patinets), els carrils integrats haurien de millorar el seu disseny. Una part important del conflicte de convivència de seguretat viària —arrossegat— és causat per la lloable protecció que se'ls vol continuar donant als ciclistes amb relació als vehicles convencionals. Aquesta imprescindible cura a augmentar la seguretat d'uns, en cap cas, no pot tenir com a conseqüència la disminució de la dels vianants, que es produeix en coincidir l'ús de l'espai, especialment a les plataformes úniques.
Tots els fluxos de trànsit han de ser segurs. És inapropiat compensar riscos actuant sobre els febles caminadors i, encara que no se n'adonin —negativament—, sobre els nouvinguts amb rodes. El tractament és desequilibrant. Si pensam preventivament, una bona planificació de l'espai ha de penalitzar els cotxes disminuint la fluïdesa del trànsit, fet que ajudarà a la dissuasió del seu ús privat, com pretén la MS. En canvi, en integrar els VMP i les bicicletes a la voravia, o segregats a la calçada utilitzant el carril d'estacionament (sense mesures preventives adients) com si fos una barrera, es produeix una concurrència i un repartiment de riscos amb els vianants. L'escala del nivell de seguretat dels cotxes es manté, gairebé, inalterable; la dels VMP i bicicletes, fluctua, i la dels vianants, minva notablement.
Les voravies-bici i els passeigs on es comparteix l'espai són estressants i perillosos. No té sentit que la sostenibilitat augmenti la insostenibilitat en caminar. El que hauria de ser una disminució de risc a la calçada, es trasllada als vianants que abans —obviant els excrements— caminaven tan tranquils per les voreres. Tampoc no se'n lliuren els aparells electrificats i les bicicletes, sigui per una persona despistada o inconscient, la imprevisió d'un infant, l'acte instintiu d'un animal o, d'altra banda, la imprudència o imperícia del conductor. Endemés, es dóna el mateix tractament de les bicicletes als VMP, i la seva realitat és molt diferent.
L'Administració trasllada a la ciutadania —confiant en la seva habilitat i prudència— la funció preventiva.
Tots els vehicles haurien de circular per calçades generals o carrils bici segurs per a tothom —millor segregats— i com més n'hi hagi millor, mentre que els vianants han de tenir el seu espai exclusiu. Heu provat de treure el tiquet de l'ORA al carrer Sant Magí (carril bici integrat) o a pujar o baixar del bus de l'EMT a l'aturada del carrer Josep Darder Metge (carril bici segregat)? A les fotos apreciareu l'exposició al risc que suposa. Al voltant dels 100 km de la xarxa palmesana, hi ha més perills que, abans de fer-ne de nous, s'haurien de corregir.
Fins aquí una petita mostra que la sostenibilitat no sempre és ni segura ni sostenible.
