Una de les accions que potser ha passat més desapercebuda en relació a la mort i actes funeraris per Elisabet II de la Commonwealth of Nations ha estat la celebració de Madrid. A Madrid, immediatament després de saber-se el decés de la reina britànica, es varen decretar tres dies de dol, i es va projectar una immensa Union Jack a la Casa de la Moneda. Ho vaig trobar interessant, per diversos motius. En primer lloc, perquè ve a confirmar que Madrid va a la seua (ells que poden!) i que no actua com a capital d'Espanya, fonamentalment, sinó com a ciutat global, com a territori de facto independent. Ja ho anunciava, profèticament, Pasqual Maragall l'any 1999. Al segle passat. Madrid se'n va. I ja se n'ha anat. Perquè seria molt poc propi d'una capital d'Espanya que es retés homenatge a l'altre temps “pérfida Albión” d'una manera tan clara i tan diàfana. I, d'altra banda, tan civilitzada.

Existeix un divorci, més o manco paral·lel, entre el Regne Unit i la Unió Europea, d'una banda, i entre Madrid i Espanya, d'una altra? I, en la mateixa línia, el divorci Madrid-Espanya té alguna relació amb algun tipus de divorci Madrid-Unió Europea? És possible que dins la nostra part del món s'estigui produint una divisió que tengui a veure amb els valors, els projectes de futur i la manera de viure, que fins ara hagués passat completament desapercebuda?

El Regne Unit va dir No en referèndum (precisem: Anglaterra va dir No) a continuar dins la Unió Europea. Una part de les raons tenia a veure amb els valors (compartits o no). Per exemple, sobre l'estat del benestar, hi ha visions diferents a la major part d'Europa i al Regne Unit (i, potser per extensió, a la Commonwealth): a la Unió Europea es defensa, per exemple, que s'han de pagar més impostos si es guanya més. A Madrid, en canvi, s'hi concentren la meitat dels patrimonis superiors a sis milions d'euros de l'actual territori del Regne d'Espanya... perquè allí no paguen impostos per raons patrimonials! De la mateixa manera que no es paga impost de successions ni algun altre impost que a la Commonwealth podrien considerar com a “il·liberal”. La tendència general de la Unió Europea s'adiu amb la protecció dels més febles, mentre que la “britànica” opta més per la meritocràcia i per una lluita més o manco darwinista per sortir-se'n (o no). A Europa la burocràcia tendeix a créixer, i a la Commonwealth tendeix a minvar. Als estats europeus s'opta per una gestió de l'economia de caire mixt, amb intervenció de l'Estat. A la Commonwealth hi ha una mena de tendència natural a optar per l'estat mínim. Són dues maneres de veure-ho que responen a dues cultures polítiques diferents.

La tendència de Madrid (perquè poden, ep!) és més aviat “britànica”: s'ha generat una fiscalitat que afavoreix les empreses i els poderosos per damunt de tot. Una fiscalitat que, d'altra banda, no es podria articular a cap altra comunitat dita autònoma, perquè no hi hauria recursos per poder-hi subsistir: com que allà hi ha les institucions de l'Estat (i se suposa que l'Estat som tots, per això mai no ens aclarim en la qüestió dels decalatges fiscals), l'autonomia es pot permetre de ser “mínima”, en el sentit de minimitzar impostos, intervenció pública, etcètera. Però bé, es tracta d'una filosofia política de la qual es vanten contínuament.

Madrid ha fet un reconeixement a la casa de Windsor incomparable amb el d'altres territoris del Regne d'Espanya. No hem vist tres dies de dol a Catalunya ni a les Illes Balears, ni banderes a mig pal, ni la bandera britànica projectada sobre els nostres principals edificis públics. Res de res. Incomparable amb la comunitat “autònoma” de Madrid. Com que el divorci de Madrid amb Espanya (ep, dic amb Espanya, no amb els Països Catalans, ni amb Euskal Herria, ni tan sols amb Galícia) és cada dia més evident (mirau si no la reacció de l'”España vacía”), es podria buscar un “encaix” que convencés una majoria dels ciutadans. I si, donat que Madrid ja s'ha independitzat de facto, ho formalitzassin i un nou Free State Madrid demanàs la seua inclusió a la Commonwealth, al costat dels cinquanta-tres membres actuals, dels cinc continents? Així, potser la capital d'Espanya podria ser Sevilla (com hauria estat lògic), i les nacions sense estat podrien aspirar a tenir-ne. D'aquesta manera, tal vegada, es podria clausurar la nefasta monarquia que el regne ha patit durant aquests darrers segles (i els d'abans) i periclitar les elits corcades i entrar a la modernitat. A Barcelona, a València i a Bilbao haurien d'anar alerta, perquè el Free State Madrid, amb tot l'espoliat, podria comprar perfectament els tres ports (qui ho diu que el novell estat de la Commonwealth no ha de tenir port, només perquè és al bell mig de la Península Ibèrica?). En fi, també haurien de decidir si volen continuar a la Unió Europea o si fan el Madrexit. Fins i tot un servidor, si es passen a l'anglès i a la cultura angloamericana, es podria pensar de demanar-ne la nacionalitat.