L’art de preguntar és un dels més entretinguts que hi ha, i també el més rendible intel·lectualment. Però, com passa amb totes les arts, per practicar-la cal escola i entrenament. Hi ha dues maneres generals d’experimentar els plaers de la vida: superficialment, que és la més popular i econòmica; i profundament, la més difícil i sacrificada. Indubtablement, la segona és a la que hauria d’aspirar tothom. És de sentit comú que hauria de ser així, però incomprensiblement no ho és. Ens fem preguntes perquè gaudim de fer-nos-les? O és quelcom automàtic en la nostra naturalesa humana? En el meu cas personal, jo gaudeixo. M’encanta fer-me preguntes incontestables. M’agrada preguntar-me quants metres cúbics té el meu esperit. M’encantaria saber qui és el proveïdor de les idees del meu cervell i perquè ho fa. ¿Per què tinc idees tan variades com les d’escriure obres de teatre, les d’anar de viatge a l’altra punta del món, les d’esbrinar a quants quilòmetres de la Terra es fabrica l’aire i la llum que m’arriba a la meva habitació de lectura per poder-me posar en contacte amb els autors més sagaços i perspicaços que existeixen i han existit al món? Per què jo soc jo i no soc un altre? Què hi faig aquí, assegut en una terrassa veient passar la gent que ha vingut a Mallorca a prendre el sol i a mostrar la seva neciesa? Quin és l’objectiu de la meva permanent pèrdua de temps en aquest planeta misteriós que no m’aclareix el meus dubtes ni respon les meves preguntes? Només he vingut a morir-m’hi? Això és lògic? A mi m’hauria agradat més morir-me a Mart o a una altra galàxia que no fos la Via Làctia. Estic bé del cap? Què és estar bé del cap? Per què vull anar al Cel i no vull anar a l’Infern? Sabré mai si el Cel i l’Infern existeixen? Per què la meva vida roman tan tranquil·la en un món del qual ho ignoro tot? És raonable que tot sigui així com és? Hi ha res que sigui raonable? Què significa ser raonable? No crec que la raó ho sàpiga tot. No és possible, a més, que algú ho sàpiga tot. Si una dona, o un home, o una criatura, ho sàpigues tot, ho posaria en pràctica i la nostra vida seria molt i molt i molt diferent. O m’equivoco? És possible. Com potser que no sàpiga si m’estic equivocant o no? Com és que tot és tan complicat, tan mal de resoldre, tan confús i embullat? A qui beneficia tanta dificultat i tant de desordre? Beneficia a algú? I si no beneficia a ningú, per què fan acte de presència? Per què jo n’he de ser part activa i passiva? Per què ho he de gaudir i patir? Per què n’he de ser un dels seus espectadors anònims i coneguts? Coneguts, per a qui? Qui és que em coneix? Per què hi ha qui em coneix i jo no em conec? Com així no em conec? Si jo soc jo, m’hauria de conèixer. Seria el més racional, rigorós i raonable que jo em conegués. Per què em crearen i no m’han donat a conèixer? M’haurien d’haver dit: “Aquest ets tu, i ets així, aixú i aixà”. Però, no. Me feren i m’amagaren la meva identitat. És així? Potser l’errada creativa va ser no fer-me inqüestionable. Què passaria si no em qüestionés res? Seria? Seria alguna cosa? Les pedres es fan preguntes? Jo seria una pedra? Potser son les preguntes les que fan possible la nostra existència. Sense preguntes, no seríem? Una pedra, no és? Sí que és. Gràcies a les pedres podem fer parets. Som nosaltres els que fem que les pedres siguin. Sense les nostres preguntes, les pedres no serien. Som nosaltres qui les fem existir. Només pel fet de reconèixer-les. Passa el mateix amb nosaltres: ens reconeixem i som. Sí, sí, sí! Però, què som? Què som!? Jahvé va dir “Jo soc el que soc”. I, què? Jo també ho podria dir. Jo soc el que soc. I, què? Què soc? Estic on estava. No he aclarit res. Soc un obtús i així moriré! No sé res i no puc saber res, ni jo qui soc! És inconcebible! No és just! No hi ha dret! Això de les “preguntes profundes” em fa recordar un western estel·lar una mica cursi, d’un nen i un pistoler, que es titulava “Raíces profundas ( )” on no arribaves a cap conclusió. És la vida, penso jo. A la vida no cerquis conclusions. És natural i humà -és a dir, indesxifrable i inintel·ligible- que les preguntes que ens fem siguin profundes. El més profundes possibles, perquè ens dona la sensació que d’aquesta manera fem tot el que està de la nostra part, que dediquem tots els nostres esforços a dilucidar qui som. Però no ho sabrem mai. Com més aprofundim la nostra recerca, menys respostes obtenim. A més, la profunditat és tan profunda que no arribarem mai al fons. És una mica desesperant. Però a mi no m’agrada la desesperació, prefereixo seguir cavant i excavant. Cremant-me les celles. Si t’ho mires amb humor, fins i tot ho pots trobar divertit. I d’això es tracta, de divertir-me i seguir alenant. Quin prodigi més gran és voler saber i no poder! Per què continuem buscant, preguntant i aprofundint? Per què? I jo què sé! Perquè els humans som així. Els humans som així. (Rialles) Els humans som així: limitats, finits, estúpids, necis i meravellosos (Més rialles) Què som els humans? Indefinibles, inexplicables, indescriptibles! Però ens volem definir, ens volem explicar i ens volem descriure. Insensats! Ximples! Trossos de quòniam!

Para el carro, em dic a mi mateix. Què és ser? Caldrà que torni a llegir l’obra de Peter Wust -i ja és ben hora que ho faci- per posar-me al dia del que diu. El recordo immens. Wust tenia l’espai lliure de la naturalesa com habitació d’estudi. Això diu ell. Però el veritable taller on Wust estudiava era el seu propi jo: el seu cos i la seva ànima. El seu esperit total. Íntegre, segons la seva pròpia paraula. Una de les seves influències més profundes va ser la de Goethe: “roman feliç en el ser”. Va seguir la fe del poder sobirà de l’esperit. Anar a les arrels del poble primitiu. Es va convertir en un lector apassionat i en un productor de preguntes profundes. D’aquesta manera, com a professor i estudiós d’ell mateix, com tants d’altres n’hi ha hagut arreu, arribà a concebre la vida conforme al pla pedagògic de la saviesa i de l’amor diví. Ho sap copsar molt bé, com sempre, López Quintàs, quan encerta a dir que la filosofia de Wust té un signe clar d’integració en un nivell de realitats complexes i denses: les humanes. A mi m’agradaria afegir: les profundes. Les preguntes profundes. Les que no pots arribar mai a assolir. Les que demostren la nostra frontera i ens obren els ulls a la nostra puerilitat i a la nostra absolució perpètua. També hi afegiria una grapadeta de poesia i d’humor. Wust coneixia bé aquestes dues grans forces de la naturalesa.

Som imperfectes, incomplets, esguerrats i desvalguts. No som àngels. I, tanmateix, jo, tu, nosaltres, som el prodigi més gran de tot l’Univers escrutat.

Em tornaré boig i no serà culpa meva.