algo de nubes
  • Màx: 20.6°
  • Mín: 13.41°
15°

Espais lliures de mòbils: concerts i joves (I)

Recentment, he llegit que Bob Dylan ha prohibit l’ús dels telèfons mòbils als seus pròxims concerts. No és un cas aïllat, altres artistes com Alicia Keys o Placebo tampoc no permeten l’enregistrament en vídeo o les fotografies durant els seus espectacles.

Tirant un poc d’hemeroteca, podem trobar exemples de queixes de fa un bon grapat d’anys, com la que explicava l’any 2015 Jaume Tornamorell a La Vanguardia, en el seu cas, pel fet d’haver d’aguantar distraccions dels altres en un espectacle: «contaminació lluminosa prescindible; mòbils i tauletes alçats gravant, fotografiant i fent ús del flaix de forma indiscriminada a tort i a dret; veïns de seient xatejant en un mòbil de set polsades, la lluentor del qual interfereix de ple en la meva percepció de l'espectacle, etcètera».

Però a banda de les molèsties, el mòbil s’ha convertit en un fenomen contradictori sense precedents. Que els mitjans de comunicació oficials només puguin oferir uns segons d’un concert per a les notícies seguint els seus acords, mentre que els fans assistents retransmeten el que els ve de gust en directe per les xarxes socials, sense cap contemplació, resulta surrealista.

Avui en dia, és habitual veure grups d’al·lotes i joves als seus restaurants de menjar ràpid, McDonald’s i Burger King com a més coneguts, que van aferrats als seus terminals (com si fos una mena de perllongació del mateix cos), comproven si tenen un descompte al menú i quan són a taula continuen xatejant ves a saber amb qui o entre ells mateixos. En certa ocasió, vaig ser testimoni d’un grup de joves que s’enviaven missatges a la mateixa taula mentre menjaven. Pel que es veu, estotjar-lo a la motxilla o la butxaca i comunicar-se directament amb els companys de dinar no era l’opció «moderna».

El mateix vaig observar en una platja, entre dues al·lotes que no devien haver fet els setze anys. Entre tovallola i tovallola, separades per dos metres més o manco, s’enviaven missatges mentre reien i es miraven de coa d’ull. Tal vegada, no ho sé, vull creure que es transmetien els pensaments a través dels dispositius, com si la telepatia fos possible. Si bé la ciència nega que existesqui aquest fenomen mental, almanco des de la física clàssica (no sé què en deuen pensar els quàntics), és un fet que els pensaments arriben a l’altra persona sense badar boca, encara que sigui amb la crossa del terminal.

En aquests casos, com a joc pot ser divertit, però si persisteix en el temps, em resulta preocupant o malaltís.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Francisca, fa dervers d'un any
Molt encertat i totalment d'acord!
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente