A les Balears, hi tenguérem molts d'anys consens lingüístic tant entre els partits d'àmbit de l'estat com entre els partits d'àmbit autonòmic. Aquest consens anava entorn de l'oficialitat del català, que establien tant la Constitució espanyola com l'Estatut d'Autonomia de les Balears i concretament la Llei de Normalització Lingüística, el Reglament d'Usos i, a l'escola mallorquina, el Decret de Mínims. Aquest decret establia que les escoles impartissen com a mínim un 50% d'assignatures en català, a fi de compensar mínimament la reculada de l'ús de l'idioma oficial i propi de Mallorca, del mallorquí, que l'estat ha aconseguida amb tres segles de persecució d'aquesta llengua i d'imposició de la llengua oficial de l'Estat espanyol.

En el Principat, també hi havia hagut un gran consens entre la immensa majoria de partits parlamentaris, tant d'àmbit de l'estat com d'àmbit autonòmic. Aquest gran consens anava també a l'entorn de l'oficialitat del català, que establien la Constitució espanyola, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, la Llei de Normalització Lingüística, i l'ús normal del català a totes les assignatures a les escoles del Principat, consemblant al mateix ús normal del castellà que hi ha a les escoles de Castella. L'única diferència és que a Castella en diuen senzillament 'educación' i, en canvi, en el Principat, en diuen el curiós nom d’”immersió”.

El consens lingüístic a les Balears va anar com una seda fins que el madrileny Juan Ramon Bauzà el va voler abolir amb l'operació de “libre elección de lengua” a les escoles. Aquella operació li va sortir trabucada, ben damunt davall, a aquell albercoc, que va tocar amb les mans com la immensa majoria de pares mallorquins no tenien cap problema amb que l'escola mallorquina fos un 50% com a mínim en català. Com que aquell desarrelat ho veia i no ho creia, va fer repetir la tria tudant una doblerada en enviar abans als pares una carta directament perquè votassen sense demanar de parer als professors. La possible influència d'aquests damunt els pares el feia malpensar que allò fos la causa del fracàs que va patir en el primer intent.

I si retxes dins l'aigua va fer el nacionalista madrileny amb la primera “libre elección”, altra cosa no va aconseguir amb la segona. Aquelles dues poalades d'aigua freda seguides, una darrere l'altra, el tragueren de polleguera i li feren fer el tro dictant el tristament famós TIL, el decret de “trilingüismo” que imposava un 33% d'assignatures en espanyol, un 33% en català i un 33% en anglès, sense preparació prèvia en aquest idioma de mestres ni d'alumnes. Ben alerta va anar a predicar amb l'exemple i autoimposar-se un 33% de consells de govern en anglès sense preparar de manera adequada els seus consellers en l'ús fluid de la llengua d'En Shakespeare. Tot allò va dur el conegut rebombori de les vagues de fam d'En Jaume Bonet i d'En Jaume Sastre, l'entrada a rotlle de l’Assemblea de Docents, i la manifestació històrica dels 120.000 defensors de l'escola mallorquina i balear, la més grossa que ha coneguda mai aquesta terra, i que va dur per resultat la derrota fulminant de l'engominat a les urnes.

En el Principat, la ruptura del consens lingüístic, curiosament, l'encapçala el partit autoanomenat independentista 'Esquerra Republicana', que inexplicablement assumeix la doctrina castellanista del partit anticatalà 'Ciudadanos', creat ben aposta amb l'únic objectiu de descatanitzar Catalunya i de castellanitzar-la. Esquerra Republicana encapçala l'intent de reforma que vol imposar, per començar (no dubteu que seria només per començar), el 25% d'assignatures en espanyol a les escoles del Principat, en obediència submisa a la dictadura de les togues, que imposa en el Principat a hores d'ara l'autoanomenada “democracia plena” borbònica. Amb l'excusa de l'autoengany regionalista del Principat conegut amb el lema d'”un sol pobla”, qualsevol reculada del català a les escoles (i onsevulla) està disposat el neoautonomisme republicà a consentir a la judicràcia borbònica.

No cal dir que els mateixos tribunals, que a hores d'ara comanden sempre i pertot, (més que els metges a l'hora d'establir mesures sanitàries contra la covid; més que els mestres i més que tot un Parlament democràtic a l'hora d'establir la llengua que han de fer servir a les aules del Principat), els mateixos tribunals nacionalistes castellans que volen començar amb un 25% de classes en espanyol la reculada del català en l'únic àmbit on (teòricament) el català hi tenia una certa normalitat d'ús, aquests mateixos tribunals van ben alerta a autoimposar-se un 25% de judicis en català, idioma pràcticament prohibit en els tribunals; ni a exigir-lo en un 25% de la programació dels canals de televisió i de les emissores de ràdio espanyoles que emeten en el Principat, ni absolutament enlloc on se mantengui intacta la imposició borbònica del castellà, que fa 3 segles que pateixen el Principat i València i que patim a les Balears.

Que la ruptura del consens lingüístic a les escoles del Principat la lideri Esquerra Republicana, com la va encapçalar a les Balears el sector ultranacionalista castellà del PP d'en Bauzán, és que ho veig i no ho crec! Patriotes que militau dins el partit d'En Francesc Macià i d'En Lluís Companys, veiam si feis via a fer-vos sentir, a fer-hi qualque cosa i a dir prou a tot aquest daltabaix!