—No has vist la gala dels Òscars?

—No la mir mai.

—Tu que ets tan cinèfil?

—Justament per això.

És curiós com passam d’una inundació de notícies de pandèmia, a xerrar d’una de les guerres actuals, a parlar i fer broma d’una nespla entre dos masclets irrellevants a una cerimònia publicitària. I jo mentrestant, vaig pensant en altres coses com que dia 31 de març és el dia internacional de la visibilització transgènere. No hem d’oblidar que la major part dels drets que tenim ara, els hem aconseguit perquè persones trans s’han posat al capdavant, donant la cara, fartes. I just ara, després d’un debat infinit, s’endarrereix, amb artificis burocràtics, l’avantprojecte de llei trans i pels drets de les persones LGTBI mentre diuen que estan provant d’afinar es fil de ses neules.

Qui som jo per xerrar-ne, però, direu amb tota la raó. Doncs, ningú, però vos puc recomanar que seguiu en Miquel Missé¹ o na Retana Carvalho², sempre interessants, i vos demanaré que compartiu els i les activistes a qui seguiu.

Avui serà un dia per reflexionar, sobre per què una persona pot arribar al punt de no voler ser recordada (escarrufa, no digueu que no), i recordar converses passades. També, de fer repàs de la meva llista personal de boicots (cancel·lacions pels joves):

• No escoltar en Ricky Gervais.

• Mantenir blocada na J. K. Rowling.

• No comprar res n’Orson Scott Card.

Res més? Idò au, feines fetes. Ara, ja puc dinar d’unes galletes d’oli trempades.

Aman Nòlem (ell/això)

«Yo no soy racista, pero…» és racista.
«Per quan el dia del home cis hetero blanc?» és cada dia.
«Ni de derechas, ni de izquierdas» és de dretes.
«Ni masclisme, ni feminisme…» no té sentit (i és masclista).
«Jo tenc molt d’amics…» no té amics.
«Jo no és que vulgui…» sí que vol.

¹ Escoltau el Vostè Primer, https://bit.ly/mmisse

² Vegeu l’Instagram de na Renata Carvalho