Des del diumenge proppassat els rellotges marquen una hora menys, respecte a la setmana anterior. Aquest canvi ens desbarata, ho comenta molta gent i a continuació comentem si ens agrada més aquest horari o el d’hivern... eterna conversa, cada any repetida. Us dic la meva preferència, cap dels dos horaris, recuperar l’horari del sol, com era en els inicis del segle XX. Ma mare sempre el reivindicava i ara em faig meva la seva opinió.
No s’arribaren a posar d’acord els dirigents europeus respecte a posar fi a aquest canvi d’horaris de cada any... De tant en tant surten notícies sobre la polèmica, sobre la possible solució. Haurem de seguir-la a veure si aviat unifiquen en un sol horari tot l’any. Ens desbarata més als infants i els més vulnerables, en dos o tres dies tornem a la normalitat.
Mentrestant, de manera ignominiosa continua l’agressió de Rússia a Ucraïna, sense notícies d’avenços en les negociacions per a la pau. Voldríem que ben prest s’acabés aquesta guerra infame, injusta, que les persones desplaçades tornessin prest a casa, que es pogués recuperar la normalitat a les ciutats, als pobles, que s’iniciés la reconstrucció de les destrosses fetes.
Allò que no es podrà recuperar mai seran les vides de les persones que han desaparegut, per les bales, pels míssils, les morts absurdes, injustes, que no s’haurien d’haver succeït mai. Ens sentim solidàries amb totes les persones que pateixen aquestes pèrdues, que ploren les absències, que s’hauran d’acostumar a viure sense les persones estimades. Cap poble es mereix aquest horror de veure com desapareixen persones per agressions bèl·liques que no tenen cap justificació.
Confiem veure el final ben aviat, que se signi la pau.
No oblidem que altres llocs del planeta viuen situacions violentes, que desapareixen de l’interès dels grans mitjans de comunicació, de les agències de notícies. Ben a prop nostre, a la Mediterrània, el poble de Palestina pateix agressions dia sí i dia també, Síria, Líban, Líbia... Quantes morts absurdes es ploren aquests dies? I no coneixem prou allò que passa més lluny, a l’Àfrica més desconeguda, a altres continents.
No oblidem les al·lotes afganeses que surten al carrer reclamant poder estudiar l’etapa de secundària, amb valentia, enfrontades al poder dels talibans que les condemna a viure sense instrucció, sense estudis.
No volem oblidar el poble sahrauí, que pateix agressions als territoris ocupats, a ca seva, i necessita la solidaritat internacional per sobreviure al desert de Tindouf. No l’oblidem, com tampoc ho fan tantes persones que han sortit al carrer denunciant l’actitud indignant del ministre d’Afers estrangers i el Cap del govern Sr. Sànchez. Un altre cap de govern socialista que opina que el millor és l’autonomia dins el Marroc, cedint al xantatge d’aquell monarca que es considera «germà» del cap d’estat del regne d’Espanya.
Ens sentim solidàries amb els pobles que lluiten pel dret a decidir lliurement quin futur volen. Com és el poble sahrauí que lluita per la seva independència del Marroc, i com fan tants altres pobles ben a prop nostre.
Ens solidaritzem amb les persones que ploren la mort d’ Yvan Colonna, històric militant independentista cors, per una brutal agressió a la presó. El comiat que li va retre el poble cors, va ser un exemple de dolor i respecte. Haurien de prendre nota el govern francès, tan jacobí, i el seu president Macron. L’Estat francès també és plural, convindria que ho reconeguessin i gaudissin de la riquesa que dóna aquesta diversitat dels seus pobles, abandonant la falsa uniformitat que tants anys han promulgat.
Continuarem lluitant per un món diferent, just, solidari, respectuós amb la diversitat, amb el medi ambient, igualitari, que respecti tots els drets humans i dels pobles, per damunt dels guanys econòmics. Sabem que aquest món és ben possible.
