nubes
  • Màx:
  • Mín:

L’aixeta del nostre benestar

Cal tenir sempre ben lubricada l’aixeta del nostre benestar personal. Jo no l’he vista mai, aquesta aixeta, però, com tantes altres coses que no veig ni he vist mai, sé que existeix. Tots la portem dintre nostre. I també sé que hi ha nombroses maneres de fer-la funcionar. Ja us ho imagineu, per a mi no hi ha lubricant millor d’aixetes que la lectura. Per si no ho tingués ja ben assumit, acaba de sortir publicada fa poc una novel·la que m’ho acaba de corroborar. Es titula 'Junil a les terres dels bàrbars'. El seu autor és Joan-Lluís Lluís, de la Catalunya Nord, una geografia incrustada espúria ment dins l’Estat francès. Coses bàrbares que passaven un temps i que encara passen.

Junil, la protagonista d’aquest relat màgic i prodigiós, és una dona jove a la qual el pare la maltracta permanentment. És l’al·lota més infeliç del món. Fins que descobreix Déu, vull dir els llibres. Llegeix sola, sempre en veu molt baixa per por que algú, sentint-la, li furti les paraules i amb elles l’emoció i el plaer. Així se’ns narra la cosa. Quin silenci i quina tendresa no s’amaga en aquesta frase! Junil té por de que li robin aquell tresor de la seva lectura. No és d’estranyar perquè acaba de trobar l’aixeta prodigiosa del seu benestar particular. Ben mirat, Junil llegeix d’amagat, clandestinament, perquè amb aquella acció s’hi juga potser la vida i la felicitat que acaba de descobrir: amagada en un llibre i vestida de poesia, de paraules, de calma i de dolçor.

Qui de nosaltres, lectors empedreïts, no hem llegit més d’una vegada d’amagat? Potser aquest sigui el secret de la nostra estima i el nostre avés i afecte per la lectura. Quantes vegades no em digué la mare, des de la porta de la meva habitació: No llegeixis, i dormit! Quina calidesa la dels llençols i la d’aquelles històries prodigioses que alguna mà benefactora havia escrit, potser molt lluny de mi, per el meu benestar personal. Gràcies. Gràcies per tanta generositat i bellesa!

No em canso de dir que una de les meves principals fonts de plaer és l’aixeta de la literatura. Lectura i escriptura. Totes dues descansen sobre la columna vertebral de la creativitat. La creativitat és la raó de la meva alegria. Si aquesta creativitat és literària, la meva alegria es multiplica: l’aixeta del meu benestar personal no deixa de rajar. Penso que, com tants altres prodigis, aquesta aixeta es troba en el nostre interior. Ben mirat, i posat a ser hiperbòlic, crec que no existeix res de res fora del meu interior. Res. El meu interior ho és tot. D’aquest interior meu n’hauré de tornar a parlar més extensament algun cop perquè és la raó de tot plegat, la mesura de totes les coses. Però deia, o volia dir, que la millor manera de descobrir aquesta aixeta, i d’experimentar el seus efectes miraculosos, és a través de la literatura, de l’art, de la poesia, del pensament, de l’esperit, de l’humor, del joc i de la imaginació infinitament creativa que tots portem dintre nostre.

Sovint, quan coneixem el nom de les coses, aquestes se’ns fan més familiars i properes. Sembla que les podem controlar millor. Això ens passa amb les nostres relacions amb “coses”. Com més les coneixem, més confiats ens sentim i més benestar experimentem. Els diferents elements que conformen el nostre quefer diari es tornen manejables si els sabem i podem emparaular. A fer-ho ens ajuda la cultura, tant a nivell material o corporal com a nivell espiritual o psicològic. La cultura és claror. La cultura ens il·lumina els camins per on circulem. És una farola. I la cultura neix de tot el nostre entorn, sempre que ens activem i la fem amiga a través, principalment, del llenguatge. No només de la paraula, sinó del llenguatge en general. Més que les teràpies químiques, esportives, alimentàries o sanitàries, potser sigui el llenguatge, la relació verbal, la meditació i la paraula, parlada o escrita, la millor teràpia de la que disposem. I no hi ha millor magatzem de paraules i d’idees que el llibre. A través de la paraula, dita o llegida, ens comuniquem amb nosaltres i amb els altres. Quin prodigiós invent que és el llenguatge, la comunicació, la lectura i l’escriptura!

Vet aquí l’aixeta del benestar. Tenir sempre al meu abast Francesc Pujols, Albert Camus, Julio Cortázar, Kurt Vonnegut, David Foster Wallace, Laurence Sterne i centenars i centenars de “xerradors” sempre disposats a dedicar-me tot el seu temps i totes les seves millors paraules, em proporciona aquest benestar del qual estem parlant. D’on neixen, però, aquestes paraules prodigioses dels grans escriptors? El savi López Quintàs, que tant m’ha ajudat a aprendre a desxifrar els grans tresors de la condició humana, ens recorda que les reflexions més fondes i fecundes procedeixen dels escriptors que s’afanyen a limitar les possibilitats expressives, sinó d’aquells que penetren dins la seva riquesa enigmàtica amb una de respecte i d’apertura incondicional. M’encanta això de la riquesa enigmàtica que tots tenim en el nostre interior. I també això d’apertura incondicional. Sí, perquè massa sovint m’he topat amb creadors que treballen amb mascareta i el fre posat. L’aixeta del benestar no pot ser un element cohibidor, sinó que se l’ha de deixar oberta del tot i en completa llibertat.

El nostre gran homenot Joan Maragall, reforçant aquesta conducta del llenguatge independent, escrivia que cal aprendre a parlar del poble, no del poble buit que es congrega al nostre entorn amb paraules insubstancials, sinó d’aquell que es forma en la senzillesa de la vida davant el Déu solitari que, amb tota seguretat, som nosaltres mateixos en la quietud del nostre interior. Crec que és aquí on cal cercar la creativitat i el benestar.

Del mateix López Quintás trec aquesta cita de Maurice de Vlamink: “Si un quadre pot explicar-se amb paraules, res té a veure amb la pintura”. Passa el mateix amb la literatura. És l’emoció la que explica el món. Trobo que és un pensament extremat, que té molt a veure amb les accions i les persones, més que en teories i en sospites. El mateix autor, López Quintás, fa referència a la integració del llenguatge significatiu i poètic posant com exemple Sant Joan de la Creu, “un dels més grans torrents de llum i de calor que hagi produït mai l’esperit de l’home”. Com veiem, idò, el nostre benestar està de manera permanent al nostre abast a través de tota aquesta gran riquesa “enigmàtica” que raja contínuament de la poesia i de les nostres lectures i dels nostres llibres.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.