Al passat comentari vaig cometre alguns lapsus força habituals en els meus escrits, propis del meu estil literari precipitat. Sempre ha estat així: a l’hora d’escriure, i no de llegir, em sento neguitós i abandono el rigor per acabar prest i d’hora. És la meva manera de ser, el meu estil. No me n’he d’excusar, perquè la cosa és acceptada, encara que no del tot voluntària. Penso que la ficció és un gènere lúdic i una mica frívol, la qual cosa porta a ser imprecís i flexible. Per això, el meus comentaris farcits de petits trets autobiogràfics pateixen d’aquesta irregularitat. Exposar en públic les meves febleses com a lector i les meves circumstàncies personals, les meves contingències i les meves tendències com a llegidor de literatura són molt sovint fictícies, és a dir, literàries. Les meves moltes lectures fa que las meva manera d’escriure sigui dispersa, per la qual cosa sempre demano que no es prengui al peu de la lletra tot allò que escric. He de ser feliç, i és aquest estil el que em proporciona la felicitat. Tampoc seria versemblant si no ho fes així. Pot semblar una paradoxa, però jo visc d’amanides de fonoll i paradoxes.

Tot aquest introit per dir que vaig oblidar-me del gran Joseph Roth i de la seva incommensurable La llegenda del sant bevedor. Un relat bellíssim i entendridor. Breu, com han de ser les petites criatures literàries. Una guspira d’inspiració genial. D’on sorgeixen aquests éssers màgics que reben alguns homes en forma de relat literari superior? Un misteri, com tants i tants misteris hi ha en aquest món, sorgit també d’una inspiració més que genial, suprema. Joseph Roth era un pobre home, un borratxo indigent sense casa ni lloc on caure mort. Però ve tenir un amic excepcional, i això el va salvar de l’anonimat etern. Stefan Sweig, el gran cronista europeu de la primera meitat del segle XX va fer possible que Joseph Roth visqués uns quants anys més dels que hauria viscut sense ell. Aquí hi ha, també, una tendre història d’una amistat excel·lent.

Però no només va ser Stefan Zweig qui li va fer costat, sinó uns quants més, entre els quals i de manera molt especial, Soma Morgesntern, que el va acollir en diverses ocasions a casa seva i que, després de la seva mort va escriure la seva biografia literària, humana i espiritual amb una estimació fora mida, que va titular Fugida i fi de Joseph Roth. També Alben Berg va ser íntim amic seu, i el novel·lista i crític literari Hermann Kesten va deixar escrit una cronològica farcida de sentiment, emoció i amistat: “Jo estimava molt a Joseph Roth. M’asseia cada matí al costat de Roth, que quan escrivia no bevia; i m’asseia devora el Roth borratxo de la nit que bevia fins a la matinada: fins i tot la seva bogeria portava el sabor de poesia”. Més endavant fa una anotació que ens emociona i alegra: “Li vaig demanar què estava escrivint, i em va contar la seva última narració, La llegenda del sant bevedor, que acabava d’acabar. No la trobes divertida?, em va preguntar. No la trobes divertida?, em va tornar a preguntar. Jo vaig somriure i li vaig dir, ¡hum!, una mica Kleist i una mica Tolstoi. Sí, Tolstoi!, va exclamar Roth, i després afegir, segurament que aquest relat li agradarà”.

Coses de poetes, d’amics i de borratxos enamorats de la literatura i la vida. El relat que Roth havia escrit és ben segur que li va agradar a Tolstoi, i també li degué agradar el relat de la vida del seu autor, perquè l’un i l’altre eren el mateix. Ambdós, relat i vida, eren una sola història, la que era i la que hagués pogut ser. A Andreas Kartak, el protagonista del conta La llegenda del sant bevedor, li surten a camí nombrosos prodigis des del principi fins el final del relat. Andreas és un infeliç clochard dels ponts del Sena, a la ciutat de París. París va ser tota la vida la ciutat de Joseph Roth. París forma part important de la seva vida. A París se li hauria d’aixecar un monument pel sol fet d’haver-hi viscut uns quants anys i haver-hi escrit la millor literatura del segle XX. Roth mateix va ser allí una mena de rodamon borratxo, que no tenia més que un brut i vell diari, usat moltes vegades per altres vagabunds com ell, per tapar-se el cos a l’hora d’anar a dormir a la riba del riu. Sabia bé de què parlava quan escrivia el seu conte. Un conte que, malgrat el seu dramatisme humà, és el més tendre que mai s’ha escrit.

Afortunadament, els amics el varen poder sostenir econòmicament i sanitàriament en diferents ocasions. El diner que li entregaven se’l gastava de seguida en absenta i vi de garrafa. El vi el mantenia en vida. Gràcies al vi i a l’absenta va poder arribar als peus de la seva Santa Tereseta del Nen Jesús i salda el deute que tenia amb ella. Després d’uns quants petits miracles va aconseguir fer real el miracle gran. Però ara ja torno a parlar d’Andreas i no de Roth. Resulta impossible no confondre’s quan es parla d’aquest dos personatges, un de ficció i l’altre del carrer. Quin dels dos és més real? Tots dos. Si un és entranyable, l’altre encara el supera.

Carlos Barral, en el seu magnífic pròleg de l’editorial Anagrama que fa per a aquesta obreta, no pot dir-ho de manera més bella i exacte. I amb un estil cru i potent. A rel de la vida de bevedor del protagonista, Andreas, però de passada ho diu molt directament pel propi Joseph Rot, mostra el seu respecte cultural a l’embriaguesa alcohòlica i el seu fàstic als abstemis. Diu que és imprescindible una determinada embriaguesa alcohòlica controlada, pel coneixement cultural i per la interpretació del món en general. Sense la intervenció de Bacus, seríem esclaus de la humiliant tirania de la lògica: en general, gent digna de llàstima i malalta d’al·lèrgia. Arriba a l’extrem de creure que seriem mutilats de tota sensibilitat religiosa, la que no els manca a Andreas Kartak ni a Joseph Roth. Els abstemis neguen a l’alcohol la seva benefactora capacitat de dispensar miracles. Ignoren la glòria dels paradisos artificials, l’alè de la imaginació creativa i la mitigació de la timidesa poruga. I acaba dient, amb una clarividència mental i literària que “el borratxo fa coses impossibles” Així ho fa Roth escrivint el conte, i així ho fa Andreas protagonitzant-lo. I ho remata exclamant: “El vi santifica i divinitza”.

Al final del conte, quan Andreas Kartak mor feliç i en pau, mormola: “-¡Senyoreta Teresa...!”, exhalant el seu darrer alè. Joseph Roth, el gran mestre literari, afegeix unes paraules bellíssimes difícils d’oblidar: “Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, tan lleugera i perfecte mort”.

Com podia jo oblidar-me de tanta bellesa? Però, ara em pregunto, què hauré d’escriure sobre la mort de Gregori Samsa, l’heroi de La transformació, de Franz Kafka, la lectura més impactant de la meva joventut?