nubes dispersas
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
11°

Educació: exigència i oportunitats

Cada vegada més l'exigència, en el camp de l'Educació, va pel pedregar. Avui dia sembla que resulta més important que els infants estiguin tranquils i relaxats que no que aprenguin. Els professors s'han d'entestar més en el “benestar emocional” dels al·lots que no en la seua formació. Tot siga dit de passada, la majoria dels professionals de l'Educació no són psicòlegs, ni han rebut formació en aquesta branca del coneixement. Tenen formació i destreses en determinades àrees i, fins fa una temporada, se suposava que allò que havien de fer era que els seus alumnes també en tenguessin. Però ara els coneixements han estat substituïts per l'”educació”. Els professors, diuen els tècnics que fan papers i que moltes vegades no han trepitjat mai una aula, han d'educar. No han d'ensenyar?, em deman de seguida, quan escolt aquest tipus d'afirmació.

Fa temps que port entre cella i cella el concepte d'”aprendre a aprendre”. Els infants han d'”aprendre a aprendre”. Fins i tot s'avalua, a les juntes d'avaluació, la destresa d'”aprendre a aprendre”. Sobre el paper (ja se sap que el paper ho aguanta tot), seria possible que un al·lot aprovàs l'”aprendre a aprendre” encara que no sapigués res de la matèria que ensenyi el professor que l'avalua. El contrasentit no pot ser més absolut. Però forma part d'aquella curiosa teoria que diu que l'important és el procés, el camí que es fa cap a l'aprenentatge, i no els resultats finals.

Curiosament, emperò, la vida laboral va en sentit estrictament contrari: si ve un lampista a casa a arreglar una canonada no el pagarem perquè ens hagi fet sentir bé emocionalment, ni perquè hagi seguit el procés d'arreglament de la canonada d'una manera molt pulcra i molt polida. No. El pagarem perquè allà on la canonada perdia aigua ara ja no en perd. Un electricista que ens arregli un endoll serà valorat perquè al final puguis endollar-hi el que pertoqui i rebi l'electricitat que faci falta. No perquè ens hagi caigut simpàtic o perquè hagi fet un camí interessantíssim cap al no-res.

Dins el sistema educatiu, avui, la memòria hi és completament denostada. No s'ha d'aprendre res de memòria. No fos cas que se sabessin més coses de les que pertoca. Però, quan els jóvens estudiants acabin la seua “formació” i hagin d'optar a un lloc de feina, potser hauran de preparar unes oposicions. I llavors, ai las!, tendran un munt de coses que hauran d'aprendre de memòria. De memòria pura i dura. Encara molt valorada, per accedir a determinats llocs de feina. L'escola els haurà “educat”, doncs, en el sentit estrictament contrari d'allò que necessitaran.

No es poden fer dictats, no fos cas que els alumnes aprenguessin ortografia. L'ortografia resulta innecessària tenint sant Google que ens ho arregla tot. De què serveix, si ja tenim correctors automàtics, encara que de vegades facin pífies extraordinàries, si no hi ha un humà amb sòlids coneixements de gramàtica al darrere? Però la persona que redacti les cartes de l'empresa, posem per cas, s'hi haurà d'esmerçar molt, a no fer-la quedar malament escrivint de manera canallesca. Llavors sí que li farà falta l'ortografia. Llavors sí que es podrà plorar pels dictats no practicats quan era l'hora.

La meua teoria, compartida per gent molt diversa dins àmbits acadèmics també plurals, és que al darrere de la “formació” en comptes d'”ensenyament”, del “procés” en comptes del “resultat final” i de l'emocionalitat en comptes del rendiment guarden relació amb una casposíssima divisió de classes socials que hom vol perpetuar. Les elits ja es preocupen de dur els fills a escoles privades on es facin servir molt poc les “noves” tecnologies (de fet, Zuckerberg i companyia duen els infants a escoles on no es fa servir la informàtica per a res, on tot s'estudia en llibres de text i en gramàtiques i on l'únic que hi ha dins la classe són pissarra i guix), on hagin de fer colzes per aprendre coneixements tangibles de memòria i on surtin ben preparats per competir en unes oposicions duríssimes. En aprendre idiomes, partiran d'un enfocament comunicatiu. Però per enmig hauran d'aprendre les conjugacions verbals de memòria. Totes. Fins i tot les més inhabituals en la parla quotidiana. I faran dictats fins que no hi aparegui ni una punyetera falta d'ortografia.

Al cap i a la fi, tot anirà destinat a fer d'uns alumnes (la majoria, els que hauran tengut bonança emocional, molt ludisme a l'aula i poca exigència) la mà d'obra barata de la societat i d'uns altres (els que hauran patit per superar els reptes, els que hauran hagut de suar la cansalada per passar exàmens, etc) per dirigir-la.

Ho deia Al Capone: comences robant un banc i pelant-te uns quants tios i acabes no anant a missa. Idò això: deixes d'aprendre les conjugacions verbals i de fer dictats i acabes portant-li els whiskis al que ha perdut el benestar emocional mentre estudiava.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.