algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
18°

Mirades personals

Tots nosaltres mirem i veiem les coses quotidianes de manera diferent i molt personal. Després, sense necessitat de debats previs, ens posem d’acord per consensuar el color d’una fruita i del cel o del mar, o el volum i la grandària d’una casa, d’un cotxe, d’un moble o d’un electrodomèstic. Tots diem que les llimones son grogues i les cadires son marrons. De color fusta. Però quan ens expliquem o quan ho descrivim, sempre hi ha matisos que no concorden amb el dels altres. Mai els detalls coincideixen del tot. El color de la fusta és més obscur o més clar, i el de les llimones és més verdós o madur. Amb la lectura i els llibres ens passa el mateix, i fins i tot de manera més acusada. Dels més de set mil milions d’homes i dones que avui hi ha al món sorgeixen més de set mil milions de mirades diferents.

La nostra pròpia mirada, la més personal, serà sempre, malgrat tot, la més encertada. Justament perquè és la nostra. Ningú pot interpretar un text millor que nosaltres mateixos. Una lectura pot ser-nos esperançadora o no, encara que gairebé totes ho són, i ho serà o no ho serà segons el nostre punt de mira. Un llibre és sempre algú en qui confiar. Però hi confiarem segons la nostra manera de ser i la nostra forma subjectiva de valorar-lo. Afortunadament, la gran majoria de llibres es converteixen en els nostres amics més fiables. Els pocs llibres dels quals no ens em fiem passen ben aviat a un segon terme. El mateix passa amb els autors. De seguida sabem a quin lloc situar-los perquè no ens tornin a molestar mai més. En canvi, els altres, els llibres i els autors que ens proporcionen benestar interior no els deixem marxar mai del nostre entorn més amistós i familiar.

Però què fem davant un llibre que no coneixem ni hem vist mai? Jo faig el mateix que faig amb una persona desconeguda, que no sé si em serà amiga o hostil. Faig unes passes amb ella. No cal fer cap llarga passejada. Aviat m’adono de quin peu es calça. Em puc equivocar, però si és així no passarà res, perquè més tard o més prest m’adonaré de la veritat. De la meva veritat, l’única que val per mi. No hi ha més veritats que aquelles que ens convencen a nosaltres mateixos. Una fruita pot ser dolça per tu i aspre per mi. No passa res. Són les mirades personals a les que he fet referència abans. No tenim el cap quadrat, per fortuna nostra. A mi de jovenet m’agradaven les prunes grenyals, més verdes que madures, aquelles que m’esmussaven el paladar i la llengua. Ara m’agraden més les posades en saó a l’arbre, les meloses, les secallones i, fins i tot, les confitades. Les clàssiques. No em veureu anar mai a robar figues verdes, ni codonys a mig madurar, ni raïm el mes de maig. Si puc, sempre menjo el que més m’agrada.

Una altra cosa: jo no sé mai si he acabat de llegir un llibre, per això em cal tornar-lo a llegir, per esbrinar-ho. Els dubtes sempre sobrevolen les meves lectures. És una estupidesa esperar que un llibre ens resolgui els problemes de la nostra vida. En tot cas, un llibre ens pot dir que és una ingenuïtat voler resoldre els nostres problemes, perquè la vida no ens planteja cap problema. La vida no és un magatzem de problemes. En tot cas, el problema som nosaltres mateixos. És absurd veure litigis i trencaclosques on no n’hi ha. És la nostra interpretació de la vida la que la converteix en problemàtica. Tot ho dramatitzem, tot ho veiem complicat, tot ho convertim en dolor i tragèdia. Les nostres mirades personals ens afecten massa negativament. Si no ho veiem de manera negativa no ens agrada, no ens commou, no ens impressiona. No sabem interpretar bé la vida. Ni la realitat. Per això hem inventat la literatura. La ficció. Però massa sovint també la interpretem de forma equivocada. No vivim ni llegim per amargar-nos la vida. Tot el contrari. Vivim per la mateixa raó que llegim. No ho sabem. Vivim i llegim per passar l’estona, perquè som éssers curiosos, perquè tenim fe, perquè creiem, perquè confiem que tant la vida com la lectura, al final, serà una experiència agradable. Vivim i llegim per divertir-nos. Qui no ho creu que no ho cregui. Jo m’ho crec. Viure i llegir, ja ho he dit, és una ingenuïtat.

M’encanta viatjar en tren. No només per viatjar en un mitjà de transport tan singular, sinó per contemplar els paisatges de l’exterior. Un poblet, un turó, una serra, un bosc d’eucaliptus, un ametller solitari, un camp de blat de les índies o unes dones i uns homes inclinats cap a la terra collint síndries o melons en un hort esponerós. De jove vaig treballar d’ambulant de Correus. Vaig viatjar molt en tren. Cada dia. Però eren trajectes curts, perquè l’illa de Mallorca no dona per més. Santanyí, Artà, Felanitx, Inca, Sa Pobla. Així i tot m’agradava. Però vaig arribar a saber-me de memòria totes les estacions, totes les masies per on passàvem, tots els funcionaris de manteniment del ferrocarril, tant els de la tripulació com els que ens esperaven a les casetes del cap de l’estació o en els antics encreuaments de camins que travessàvem per petits boscos i camps de conrreu, i tots ens alçaven la mà per saludar-nos. Per sort, la meva feina dins el vagó postal no requeria cap atenció laboral massa exigent i podia mirar sempre que volia per la finestra. Aquella era una feina de luxe. I a sobre cobrava més, perquè teníem dietes i un plus de perillositat. El trajecte més encantador era el de Sóller. Només paràvem a tres estacions, però després enfilàvem cap amunt i cap avall per la serra i per la vall. Pins i alzines. Tarongers i llimoneres. Quin paisatge més meravellós. I, de tant en tant, un punt elevat amb un balneari al cim, un pont sobre el torrent, un túnel fosc que semblava no acabar-se mai. Jo no tenia cap pressa per arriba al meu destí, el que m’entusiasmava era el viatge, el camí, la lectura que feia a través de la finestra màgica del tren.

Quan he viatjat en tren per la península m’ho he passat amb el nas aferrat a les finestres. Anar de València a Madrid, o de Barcelona a París és una de les lectures millors que es poden fer. No friso gens d’arribar a Madrid ni a París. Només vull que el viatge duri i duri. Hi ha passatgers que només miren el rellotge per comprovar quin temps manca per arribar al seu destí. Jo no vaig a cap destí. Jo viatjo. Jo llegeixo. Llegeixo tots els noms dels pobles per on passem, contemplo les construccions i observo els seus estils arquitectònics, m’agrada molt passar un riu, o viatjar durant molts minuts paral·lel al seu llit, embadalir-me amb la corrent d’aigua, amb la vegetació. Amb la vida.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris