La setmana passada ens emocionàrem amb les imatges de la sortida de les nou persones preses polítiques catalanes, al carrer. L’alegria dels familiars, i de les companyes i companys que els esperaven a les portes de les presons era immensa. Tornen a dormir a ca seva, amb la seva gent, sense cel·les, sense portes amb barrots, sense patis a passejar.

Hem assistit també a la histèria desfermada dels representants polítics de la dreta més extrema, i no tant, que han mostrat, una vegada més, el llautó antidemocràtic. Actituds que es poden esperar amb personatges del partit VOX, però que encara ens poden sorprendre quan escoltàvem na Inès Arrimadas, en Pablo Casado... Aquest defensor del llegat dels governs dels senyors Aznar i Rajoy, sense esmentar ni voler recordar els nombrosos indults concedits per aquests, fins i tot a qui confessà el cop d’estat del 1981, aquest sí amb armes i trets, al Congrés.

El magistrat emèrit del Tribunal Suprem, José A Martín Pallín, explicava en un article publicat el mes de febrer d’enguany que l’Amnistia sí que té cabuda a la Constitució, i essent una decisió política no té traves per la seva promulgació. És evident que aquesta és la solució per tancar el conflicte, deixar sense efecte totes les causes obertes per la justícia pels fets del procés de l’any 2017, i següents.

Ho hem recordat a diversos articles, són més de tres mil persones encausades per haver exercit el seu dret a la llibertat d’expressió, o de manifestació, com a part d’una ciutadania catalana que manté uns ideals polítics d’independència. Ho recordava també en sortir de la presó, en Raül Romeva, aquest dimarts 29 han de comparèixer davant el Tribunal de Comptes que pretén embargar-los els béns i ofegar-los econòmicament, per haver fet política catalana a l’exterior de l’Estat. Fins i tot a l’exconseller Mas-Colell, que ha rebut la solidaritat de 33 premis Nobel. La resolució del Consell d’Europa ha estat prou clara i contundent, fins i tot en la comparació amb Turquia.

Prest hi haurà el primer contacte entre el President de la Generalitat, Pere Aragonès i el President Sánchez. La taula de diàleg, única via possible de resolució, ha de ser una eina eficaç. Diàleg i negociació imprescindibles, sense vets. Una tasca difícil però necessària.

La ciutadania demana silenciar els renous i les estridències provinents de l’extrema dreta i d’altres partits com PP i Ciudadanos. I això no serà possible si per part del govern espanyol no hi ha una actitud valenta, ferma i decidida per la transparència, per mostrar el suport de les forces parlamentàries que creuen en el diàleg, com són les esquerres perifèriques d’EHBildu, Bloque Nacionalista Galego, Compromís, ERC... i MÉS al Senat.

Unidas Podemos i el PSOE han de mostrar-se units i decidits a treballar conjuntament en la resolució del conflicte, i no tenir por a la consulta ciutadana per poder exercir el dret a decidir el seu futur. No en va tenir la democràcia britànica, més monàrquica que la nostra, en la consulta escocesa, com tampoc la democràcia canadenca, en els diferents referèndums al Quebec.

Amnistia, dret a decidir, sense por i amb voluntat ferma de convèncer de la bondat de les teves idees, és el millor camí per a un futur democràtic. No ho dubteu.