Qui o què fa que ens posem a llegir un determinat llibre o un altre? Llegim el que llegim per atzar o per una casualitat que sovint no té res a veure amb la nostra intenció ni amb el nostre lliure arbitri. Si és així, això indicaria que no llegim allò que volem llegir, sinó el que les misterioses circumstàncies de la vida ens assignen. Per què jo, en el meu cas, el primer llibre de debò que vaig llegir va ser “L’illa del tresor”? Diferents aspectes personals, aliens a la meva voluntat, ho feren possible. Va ser una contingència amb la qual jo no hi participava activament la que generà la meva primera lectura. De la mateixa manera, suposo, el meu primer llibre que vaig llegir hauria pogut ser “Tom Sawyer”, de Mark Twain, o “El viejo y el mar”, d’Ernest Hemingway. Però va ser “La isla del Tesoro”, de Robert Louis Stevenson!

Si això em va passar amb aquella primera lectura, de la mateixa manera ha passat en tots els altres esdeveniments de la meva vida. La meva vida és com és, i es desenvolupa com es desenvolupa, no perquè jo vulgui que sigui així, sinó perquè alguna cosa exterior a mi fa que així sigui. La reflexió que ara mateix estic fent, tampoc l’estic fent perquè jo hagi decidit fer-la, la faig perquè la m’ha suggerida una lectura esporàdica que no tenia pensat fer-la en aquest moment. Fa anys que tenia pendent de llegir “El fet extraordinari”, de Manuel García Morente. Aquesta carta-llibret anava d’un lloc a l’altre de la meva biblioteca esperant el seu torn, però el què o el qui que fa possible que les coses passin en un determinat moment, no s’havia activat fins avui en aquest sentit. Per què fins avui la meva vida, que pel que veig no és meva, no s’ha decidit a “obligar-me” a fer aquesta lectura? Ara mateix estic sospirant interiorment que tant de bo m’hagués “obligat” a fer-ho molt abans! Moltes coses que em passen i que m‘han passat les hauria viscut i experimentat d’una manera diferent gràcies a aquesta lectura i, penso amb ingenuïtat, millor! Quin pensament més superficial i pueril!

Bé, el fet és que el “fet extraordinari” del professor García Morente, dona fe d’una experiència personal molt singular i potser única, que va transformar per complet la seva vida. Feliços els llibres, que ens acosten a esdeveniments sobrenaturals més fiables que els de la vulgar quotidianitat! Feliços els llibres, que ens fan lliures! Un llibre, qualsevol llibre, és un “fet extraordinari”. No ho diu García Morente, però resulta evident llegint el seu. Si no l’hagués escrit, ara mateix hi hauria un gram menys de benestar al món. Perquè aquest llibret no és res més que una carta de llibertat que el propi autor es lliure a ell mateix. Dirigida, aquesta confessió, al seu millor amic espiritual, no és altra cosa que una confidència indeliberada dirigida al seu propi esperit. García Morente no fa res més que explicar-se la seva vida a ell mateix i explicar-la al seu destinatari. Una carta extraordinària, un escrit insòlit, una obra literària d’enorme transcendència!

Morente va resseguint el seu pensament: “La meva vida, els fets de la meva vida, s’havien fet sense la meva intervenció. Jo els havia presenciat, però de cap manera els havia causat. Quina era, doncs, la causa d’aquesta vida que, sent meva, no era meva? Tots els esdeveniments personals eren fets de la meva vida, però no eren causats ni provocats ni tan sols sospitats per mi. Per un costat, la meva vida em pertany, ja que constitueix el contingut real històric del meu ser en el temps, però per un altre costat, aquesta vida no em pertany, no és, estrictament parlant, meva, car el seu contingut ve, en cada cas, produït i causat per quelcom aliè a la meva voluntat”. Arriba a la conclusió de que algú distint d’ell ha fet i va fent la seva vida i la hi entrega, i li atribueix a mesura que l’adscriu al seu ser individual. Aquesta vida seva, feta per un altre, posava de manifest el fet que, en un cert i veritable sentit, no era seva. Encara que Monterde la considerava com si ho fos. La seva vida era una vida no seva, perquè l’havia fet un altre, però era seva perquè era ell qui la vivia. Extraordinari!

Però no és aquest el “fet extraordinari” al qual fa referència un poc després aquest filòsof il·luminat. No és ara el moment de revelar-lo, però resulta tan insòlit i magnífic alhora, que paga la pena anar-lo a esbrinar en el moment oportú. Ningú no en restarà decebut. Del que es tracta avui és de manifestar que a tots, i emocionalment en el meu cas particular, tenim una vida que, ben comptat i debatut, no és nostra. La vivim, però no l’hem creada nosaltres. La meva vida, paradoxalment, no és meva. És un obsequi d’un remitent desconegut. És com si una mà invisible ens regalés un rellotge de polsera, un Rolex d’or i diamants, posem per cas. El rellotge passa a ser de la nostra propietat, però no és un rellotge “nostre”, perquè no l’hem fabricat nosaltres: no és nostre, encara que, malgrat tot, ho sigui, perquè som nosaltres qui ens en servim i qui el gaudim. Així és la nostra vida, la meva vida.

El meu admirat mestre i amic, el pensador de Sineu que xuclava la seva saviesa de les coses del camp i dels pagesos que vivien entre les figueres i el blat del Pla de Mallorca, Miquel Ramis Alonso, va escriure que la vida, la seva, la meva i la de tots, és un regal que se’ns fa sense haver-lo demanat, i això fa que estem esperançats en rebre l’altra vida que sovint demanem. Afegia que se’ns havia donat la vida present per guanyar-nos l’eterna, encara que una i altra no siguin oposades, sinó tot el contrari: cal no oblidar els deures que imposa aquesta per l’anhel de l’eterna, i molt menys oblidar-nos de viure la present descuidant la futura. I acabava amb un somriure. Don Miquel no deixava mai de somriure. Segur que coneixia el fet extraordinari de Manuel García Monterde, encara que no me’n va parlar mai.

Els personatges literaris tenen la seva pròpia biografia, però tampoc sembla que coneguin qui l’ha creada, qui els fa feliços o desgraciats, qui fa possible que siguin metges o funcionaris estatals, homes o dones casats o solters, avis o àvies, rics o pobres. Oh, la vida, real o fictícia, intensa o superficial, la nostra vida, la meva vida!