algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
24°

La meva biblioteca en perill

Aquesta passada Setmana Santa he aconseguit escapar-me d’una gran calamitat familiar: la meva biblioteca particular ha estat en greu perill de sucumbir a un incendi fortuït que es va iniciar tres metres davant de casa nostra. Ara, gràcies a Déu, puc contar-ho i celebrar el feliç desenllaç. No hi va haver desgràcies personals, i les materials foren les mínimes. Els efectes negatius col·laterals sí que perduraran un cert temps.

El Dijous Sant a la tarda, a dos quarts de vuit, algú va picar el timbre de casa de manera molt insistent. Ens va avisar que un cotxe s’acabava de calar foc davant el nostre portal. Ens alertava de tancar totes les portes i finestres de casa per evitar que el foc hi entrés. Jo vaig fer el que aquell home ens deia, però tanmateix ho trobava una mica exagerat. Per una retxillera de la porta principal vaig observar que un cotxe petit de color vermell, antic i bastant malendreçat, s’estava cremant el morro a la part del motor. La poca gent que hi havia al carrer procurava allunyar-se’n. Un homenet vell que acabava de sortir del cotxe portant una bossa de plàstic en una mà i una cartera de documents en l’altra, es va arrecerar en el portal d’una casa de l’altre costat de la carretera i es va quedar mirant el seu cotxe encès. Semblava esmaperdut i força desorientat. Dues dones anaren a consolar-lo. Així i tot semblava asserenat per haver salvat uns papers molt importants i el seu document d’identitat i el permís de conduir. Però s’havia deixat el mòbil a l’interior del vehicle i no podia comunicar-se amb la família per informar-los del que li estava passant. Quan li oferiren altres telèfons mòbils no va servir de res, perquè ell no recordava cap número de memòria.

Els conductors voluntaris que s’havien fet càrrec d’aturar el trànsit, tant en una direcció com en l’altra, ens obligaren als veïns a entrar a les nostres cases i a tancar-les del tot. Així ho férem la meva dona i jo, que ens refugiàrem al jardí de la part del darrere. Però no ens podíem estar quiets. Davant casa nostra hi havia aparcats tres o quatre cotxes més, i perillava que el foc del cotxe incendiat es propagués a tots ells. Jo vaig tornar a sortir al carrer i vaig preguntar de qui eren aquells cotxes i que els retiressin. Dos veïns, exposant-se a l’alta temperatura que ja s’havia escampat arreu, els tragueren i se’ls endugueren a un lloc allunyat. Però els propietaris dels altres dos cotxes que quedaven aparcats no s’atreviren a moure’ls per por d’una explosió que no els afectés físicament a ells. Mai sabrem si feren bé o si tenien temps de dur a terme aquella maniobra. Algunes dones cridaven que deixessin que els cotxes es cremessin, que l’important era salvar les persones. Moltes d’elles ja havien avisat els bombers amb els seus mòbils. “Els bombers vindran de seguida! Els bombers ja venen!” Aquests veus calmaven en part el neguit de la gent.

En el primer moment, quan ens avisaren de que un cotxe s’estava calant foc al carrer, jo estava rellegint tranquil·lament alguns fragments del llibre “En defensa pròpia”, de Jacint Verdaguer, que ell havia publicat poc abans de la seva mort. Ara, minuts després, aquest record em va fer pensar en els llibres, en tots els meus llibres, en els més de 15.000 llibres que conté la meva biblioteca. Vaig tremolar imaginant el què li podia passar a la meva biblioteca privada. El cap em va començar a donar voltes. No m’ho vaig pensar ni un segon. Vaig pujar les escales del pis superior per tancar les dues finestres que sempre acostumo a deixar obertes de dia. Vaig sortir al balconet que dona al carrer i em va envestir el fum de l’incendi. Aquella contingència inesperada em va encerclar físicament i mentalment. La fumera s’enlairava per sobre de les teulades. Les flames em lleparen les galtes. La biblioteca!, vaig exclamar interiorment. La meva biblioteca! Vaig tancar les dues persianes, les vidrieres i els portellons. Vaig sentir uns esclafits que sortien del cotxe sinistrat. Vaig guaitar un segon i vaig veure com el foc baixava d’intensitat però es propagava als dos cotxes que estaven aparcats davant ca nostra. Vaig tornar a baixar de seguida. El cert és que no sabia què feia. No ho sabia. La meva dona s’agafava a mi per impedir-me sortir de casa. “Tinc por..., tinc por...”, no parava de repetir. Vaig sentir la sirena dels bombers. “Han arribat els bombers!”, vaig cridar, i tots dos ens tranquil·litzàrem.

No he mencionat que tots, tothom, portava la mascareta posada. La mascareta que ens protegia del coronavirus. Però al mateix temps ens impedia respirar còmodament. Sort de la presència dels bombers. Molt aviat començaren les mànegues a llançar aigua amb potència sobre els tres cotxes que cremaven alhora. Aquesta imatge, per dramàtica que fos, ens donava seguretat. Aviat el foc seria vençut. Encara que els bombers, per eficients que siguin, sempre arriben tard, la seva tasca és del tot agraïda. És cert que no es va poder evitar la propagació del foc als cotxes aparcats ni a la façana de la nostra casa, però sí que s’havia evitat un desastre de grans proporcions. La meva biblioteca ja no corria perill. Montaigne, Cervantes i Shakespeare podien tornar a respirar tranquils. Les obres completes de Tolstoi, de Goethe i d’Italo Calvino romanien intactes. Henry James, Evelyn Waugh, Jane Austen, Machado de Assis, Blai Bonet i Pere Calders somreien alleugerats. El meu cor bategava amb inusitada complaença.

Les restes del naufragi i les seves empremtes perduraran molt de temps, perquè les ferides del foc no desapareixen mai del tot, però puc dir que, passat el que va passar i així com va passar, evocant el meu admirat Gabriel García Márquez, per fortuna he pogut escriure aquesta venturosa crònica d’una tragèdia no consumada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris