Amb les últimes dades disponibles (febrer 2021), l'assumpte de les pensions públiques afecta, almenys, a un total de 9.807.250 persones arreu de l'Estat Espanyol, i, pel que fa a les Illes Balears, a 197.025. La pensió contributiva mitjana de febrer va ser de 1.029,90 € en el cas del conjunt del Regne d'Espanya, i de 956,96 € a casa nostra. Aquestes dades fan referència al total de pensions contributives (les no contributives, i, sobretot, les privades són figues d'un altre paner) en vigor, és a dir, cobrades. Aquesta cistella de pensions de la Seguretat Social és, en la seva composició, d'una certa complexitat i heterogeneïtat, car inclou prestacions força diferents (jubilacions, viduïtat, incapacitat permanent, orfandat, i a favor de familiars); prestacions del Règim General i dels tres règims especials (Autònoms, del Mar, i Mineria del Carbó); i, a més a més, la data de reconeixement varia molt, i això fa que el ventall de quanties sigui molt diferent.
En qualsevol cas, és millor que ens fixem en les pensions de jubilació que, amb diferència, afecten a més persones (6.132.449 persones al conjunt de l'estat, i 128.715 a les Illes Balears), i tenen una quantia mitjana de 1.184,26 €, i 1.092,57 €, respectivament. Val a dir que la mitjana del conjunt de la citada cistella de prestacions, àdhuc tindria una mitjana menor si s’incloguessin les minses prestacions dels empleats i de les empleades de la llar.
És en aquest context on s'està produint una forta disputa, que confronta la defensa d'un bé comú contra l'intent d'espoli neoliberal de les pensions públiques mitjançant la seva privatització i degradació. Una confrontació que les recomanacions de l'anomenat "Pacto de Toledo", i els missatges del Gobierno de España –especialment els que emet el ministre José Luis Escrivá- en cap cas ni frena ni reverteix dit procés de privatització i degradació.
No és, doncs, agosarat considerar el moviment en defensa del sistema públic de pensions com un moviment contrahegemònic i emancipador. Fonamentalment per dues raons:
Acadèmicament, els procomuns o béns comuns (commons en anglès) es defineixen com aquells recursos que pertanyen, o es comparteixen, en el si d'una comunitat; que poden ser de qualsevol classe, des de recursos naturals i terres, fins a, posem pel cas, programari, i que -i això és força important- no haurien de poder ser assimilats a mercaderies, i, conseqüentment, haurien d'estar fora de qualsevol lògica de mercat. En aquesta lògica, i al marge d’academicismes, no és forassenyat considerar un procomú –i, per tant, un bé a protegir de les mans dels mercaders- l'actual sistema de pensions públiques. No s'oblidi que són la part substancial d'una Seguretat Social amb més de cent vint anys d'història (des de la Llei d'accidents de treball de gener de 1900), i que avui en dia han esdevingut especialment importants per a una certa cohesió social.
Per una altra banda, el moviment en defensa del sistema públic de pensions és una rebel·lió contra la normalització de l'axioma segons el qual "el jovent [no ric] té pitjors expectatives de futur que les generacions precedents". Aquesta és una qüestió en disputa que -tot recordant la denúncia que, en el context del 15-M, el jovent feia: "Sense casa / Sense curro / Sense Pensió"- cal que torni a ser als carrers i places.
Doncs som-hi: Dissabte d'aquesta setmana, 6 de març, la Coordinadora Balear per les Pensions Públiques (vegeu imatge que il·lustren aquestes línies) ens convoca a defensar el procomú de les pensions públiques, l'erradicació de la bretxa de gènere en les pensions, i un futur digne per a tot-hom.