A les meves filles i al meu net els aconsello sempre que llegeixin sempre, i que ho facin amb esperit lúdic i amb sentit de l’humor. Als meus amics els dic el mateix. No ho fan. No ho fan sempre, vull dir. Però alguna cosa llegeixen. Sé que amb els anys el seu amor a la lectura anirà en augment. És una llei de la naturalesa humana. El llegir fa llegir. És igual que el menjar. Només veure que algú menja amb ganes, a tu ja t’entra la mengera. Menjar fa mengera, deia el meu padrí Joan, i li faltaven casi totes les dents d’abaix. Una manera de fer entrar en gana és veure algú que menja amb ganes. No passa exactament el mateix amb la lectura. Hi ha peces d’art magnífiques, pintades pels grans artistes universals, on veiem una al·lota, llegint molt relaxada amb un llibre sobre les cuixes, o una fotografia amb una imatge semblant, una dona jove que llegeix del tot desinhibida. Aquestes figures femenines llegint, vestides només amb un camisó de dormir, ens fan entrar ganes de llegir al seu costat. És aquesta la mengera de la que parlava el meu padrí sense dents? Segurament: és la passió que aquestes figures femenines desperten, l’emoció que transmeten, la relaxació d’aquell moment màgic en que la ment viu fora de la realitat i s’acomoda en la ficció. No recordo obres d’art “masculines” llegint. Vet aquí el sa erotisme de la lectura individual. Que ningú pensi coses estranyes. Que ningú cregui que aquí es confonen els sentits. De cap manera: l’artista que va plasmar aquests detalls de la vida personal femenina en solitud i en èxtasi sabia bé el que es feia!

Quins llibres aconsello jo a la meva família i a les meves amistats? Molt fàcil: els clàssics, en primer lloc! Tots coneixem les obres més destacades de la història de la literatura universal. No calen consells ni recomanacions: tots sabem de memòria quines són aquestes històries. Tothom coneix els seus títols i els autors que les varen infantar. No hi ha cap necessitat de repetir noms i relats. Potser sí que cal actualitzar-los pels més joves: Homer, Llull, Shakespeare, Montaigne, Erasme, Joanot Martorell, Cervantes, Voltaire, Goethe, Tolstoi, Victor Hugo, Txèckov, Kierkegaard, Wilde. Doncs, aquests i molts més. Els trobarem sense buscar-los. Es faran visibles a cada cap de cantó, i a cadascú que vulgui trobar-los.

Però em quedo curt. M’he d’avançar a corre-cuita i endinsar-me en el segle XX, narrativament i poèticament meravellós. El meu Segle! Franz Kafka, Robert L. Stevenson, Jules Verne, Lewis Carroll, Antoine de Saint-Exupèry, Alphonse Daudet, Heinrich Böll, Thomas Mann, Robert Walser, Charles Dickens, Kurt Vonnegut, Boris Vian, Julián Ayerra, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, i tants i tants i tants com en deixo dins els infinits circuïts del meu cervell!

I no deixaré de citar mai de mai tots aquells altres llibres i el seus autors, no allunyats de la literatura però més capficats en el món de la reflexió i del pensament, que tant m’han influït aquests últims setanta anys. Naturalment que m’he de recordar dels grans filòsofs de l’antiguitat i també dels contemporanis, però han existit llibres i autors no considerats com a tals, o almenys no de primera línia, que han tingut molta influència en el meu present permanent. Noms? Si, el puc dir, però no voldria que semblés una frivolitat o una pedanteria. Sempre dic que els escriptors que més m’han impactat són aquells que m’han ensenyat a saber no saber. La modèstia, la discreció i la humilitat són valors de gran valor en la meva formació humana. És per això que els aconsello als meus familiars i amics, encara que no em facin cas. En aquesta cas, em sap greu, perquè ells s’ho perden. Qui són? No amagaré els seus noms, no, perquè tots ells són dignes, des del meu punt de vista de lector i especulador intel·lectual, d’estar a les prestatgeries de totes les biblioteques de pes. Alan Watts que no falti! El que no oblido mai de celebrar és Ramis Alonso, don Miquel per a mi. Joan Mascaró, un dels grans savis occidentals del passat segle no hauria de faltar tampoc mai entre els elegits. Francesc Pujols, Joan Maragall, Viktor Frankl, Oscar Wilde, Wladimir Jankelévitch, López Quintás, Joan Fuster, José María Cabodevilla, Anna Harendt, Simone Weil, Jules Renard, etc.

Disculpeu que sempre repeteixi els mateixos noms, però per alguna cosa deu ser. Encara que no m’oblido tampoc mai dels autors més recents, els que semblen sorgir amb la força de la novetat i les idees noves. Ara mateix hi ha un bon ramell de noms que apunten a un futur meravellós. Crec que en alguna ocasió, fa poc, ja he fet referència a la novel·la-assaig “Reis del món”, de Sebastià Alzamora. També em cal fer esment a les lectures més reeixides dels últims mesos que han tingut un impacte singular: “La mar rodona”, de Sebastià Perelló; i l’autobiografia d’un dels genis més grans dels nostres dies, que es mou entre el cinema i la literatura: “A propòsit de no res”, de Woody Allen. També l’obra reeditada d’Olga Tokarczuk, premi Nobel recent de Literatura; un excel·lent assaig que desconeixíem de Stefan Zweig, traduït a la nostre llengua per Antoni Martí Monterde, “Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa”. També s’han reeditat fa poc en castellà les excel·lents “Conversaciones con Goethe”, de J. P. Eckermann; en català, la “Trilogia de Claus i Lucas”, de Agota Kristof; una llepolia que jo no sabia ni que existís, i això que es va publicar per primer cop en 1948 als Estats Units: “La dotzena, a més bon preu”, de Frank i Ernestine Gilbreth; una nova reedició traducida al català del “Pickwick”, de Charles Dickens. Acabo, de moment, amb un autor jove, viu i molt viu, que viu entre nosaltres: David Bueno i el seu últim llibre, “L’Art de persistir”. Una joia que ens ajuda a pensar bé.

I ja callo, perquè no acabaria mai.

Llegiu, llegiu, confinats!