En llegir al dBalears que el Govern crearà tres fòrums de diàleg sobre sostenibilitat econòmica, ambiental i social, no em vaig poder estar de recordar altres saraus institucionals invocant el concepte de "sostenibilitat" que, de tant d'invocar-lo en va (per exemple, el progressista Consell de Mallorca vol, fort i no et moguis, inaugurar l'autopista Llucmajor-Campos com a part de la seva política sostenible de mobilitat), ha esdevingut en un monumental "no-res". Amb el terme "sostenibilitat", acaronat fa anys pel moviment ecologista, ha passat quelcom semblant a les famoses "3R", allò de Reduir, Reutilitzar i Reciclar, que, ben aviat el sistema productivista en part se les va apropiar amb la mercantilització del reciclatge (el cas de TIRME n'és un exemple espectacular), i la creació del “reutilització-business” (economia circular). Val a dir que reciclar i reutilitzar és bona cosa, si no s’industrialitza ni financiaritza el reciclatge, i si la reutilització la fan entitats com ara Deixalles, i no societats mercantils d’empreses multiserveis, algunes, fins i tot, associades a fons d’inversions. El cas és que, mentrestant, la "R" de reduir (que té a veure amb decréixer) va ser, de bell antuvi, un recurs tan retòric que no va acabar de formar parts del “capitalisme verd”.
En l'actual situació de crisi ecològica-social, de declaracions d'emergència climàtica, d'auge del neofeixisme... és imprescindible que els progressistes llancin missatges més clars a la ciutadania que la creació de fòrums per anar xerrant de les coses, i... “qui dia passa, any empeny”, entre altres coses, perquè és clau saber de quin progrés es parla: De l'assolible només mantenint l'addicció al CO₂? De l’aconseguit mitjançant una societat de l'externalització, és a dir, del benestar propi, a costa de denegar-li-ho a uns altres? Del progrés tecnològic que, en paraules de José Saramago (2008), "es va disparar fins a límits inconcebibles i l'anomenat progrés moral va deixar de ser, purament i simplement, progrés, i va entrar en regressió"? En definitiva, la qüestió en aclarir si el missatge és d'un progrés sense prendre en la mínima consideració la imprescindibilitat de límits. Aquestes preguntes no queden aclarides per molt que a cada frase posin el mot "sostenibilitat".
Per tot plegat, hem arribat al bon punt que cal exigir a tothom que no xerri més de sostenibilitat. És l'hora de recuperar i actualitzar les "3R". Ara, si o si, han de ser: Reduir, és a dir, decréixer; repensar el model econòmic, altrament dit, desturistitzar; rebel·lió, en altres paraules, rebel·lar-nos contra l’extinció i la indiferència progressista i/o conservadora en relació al clam #SenseLimitsNoHiHaFutur. En aquest sentit, resulta escaient recordar que, en paraulers d'Antonio Gramsci, "la indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents”.
I, com avui, 25 de novembre, és el Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, no podia acabar aquestes línies sense reiterar que, ara més que mai, no es pot ser indiferent envers aquesta xacra patriarcal. Per molt que bramin els masclistes neofeixistes de Vox, la realitat és, en paraules de Rebecca Solnit (“Els homes m'expliquen coses”. Angle Editorial, 2016), que "Tenim una quantitat impressionant de violacions i violència contra les dones en aquest país, i arreu del món, i és quelcom que mai es tracta com un problema de drets humans, o com una crisi, o ni tan sols es considera que hi hagi un patró. La violència no té raça, classe, religió, o nacionalitat, però té gènere".
