ARA QUE PASSAM A ESSER ELS NOUS XUETES, precisament ara més que mai, vull afirmar que el meu somni polític o, més ben dit, nacional, és que Mallorca recuperi democràticament i pacíficament la seva independència tradicional. Mallorca va esser un Regne sobirà des de l'any 1276 fins al 1715. En aquests quatre segles, la primeria dins la Corona d'Aragó i la darreria dins la Monarquia Hispànica, el Regne de Mallorca va compartir rei, llengua, model de lleis i representació internacional amb uns mateixos consolats amb el Comtat de Barcelona i el Regne de València. És un fet històric que els mallorquins i valencians, la primeria d'aquest període, ens dèiem 'catalans de nació'. Com també és històric que Mallorca i València, tant el temps que fèiem servir aquesta denominació com el temps que l'anàrem perdent, tenguérem les nostres institucions pròpies. Vénc a dir que els lligams entre Mallorca, Barcelona i València no suposaren mai, mai, mai, cap submissió d'un territori a un altre sinó tot un model de convivència entre territoris germans. Amics, germans i cadascú amo de ca seva.

Tota la nostra tradició nacional federal se'n va anar en orris amb la invasió borbònica del 1715, quan en Felipe V va annexionar el nostre tradicional Regne de Mallorca a Castella per la força de les armes.

És per això que jo simpatitz amb el moviment independentista català, tan pacífic i democràtic com criminalitzat per tots els grans mitjans nacionalistes espanyols de comunicació de masses. Aquests mitjans han aconseguit que la majoria de telespectadors, de radiooients i de lectors de diaris ens mirin com si fóssim criminals als qui som partidaris de recuperar pacíficament i democràticament la tradició sobirana de Mallorca, el Principat i València.

No puc consentir que difamin persones justes i pacífiques, o que les tanquin a la presó, o que s'hagin d'exiliar com si fossin delinqüents per l'únic “delicte” de posar urnes i paperetes perquè el poble pogués expressar-se en un referèndum democràtic. Per desset vegades els dirigents catalans intentaren debades acordar-lo amb l'estat espanyol. Fins i tot n'han tancats dos per nou anys!, En Jordi Sànchez i En Jordi Cuixart, per enfilar-se a un cotxe perquè els assistents a una manifestació els poguessin veure i sentir més bé i així poder demanar-los que se n'anassin a ca seva.

La història és plena de països que se són fets independents i que abans eren un bocí d'una potència dominant. Mèxic, Guatemala, Honduras, El Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Panamà, Colòmbia, Veneçuela, Perú, Equador, Xile, Argentina, Paraguai, Uruguai, Cuba, Puerto Rico, les Filipines, la Guinea Equatorial, el nord del Marroc, Portugal, Holanda, són actualment estats independents, amics d'Espanya, que, en qualque moment històric, varen esser oficialment un bocí d'aquest estat.

Prop de la meitat dels actuals estats europeus no tenen ni cent anys. L'any 1914 hi havia vint-i-cinc estats europeus. Ara n'hi ha quaranta-un. L'any 1916 Irlanda se va declarar independent de l'Imperi Britànic. L'any 1917 se va fer independent Finlàndia. Quan va acabar la Primera Guerra Mundial, nasqueren Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Estònia, Letònia i Lituània. Més endavant se feren independents Islàndia, Malta i Xipre. Amb la caiguda del mur de Berlín, nasqueren Bielorússia, Moldàvia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Ucraïna, Macedònia, Bòsnia, Montenegro i Kosovë.

La meitat d'aquests nous estats són membres de la Unió Europea. Per tant, Espanya els té per socis i no per artefactes creats de criminals “rebelionados” ni “sediciosos”, ni “violentos” ni “terroristas”. Així és que les noves nacions aspirants a la independència, que són Escòcia, Còrsega, Flandes, Catalunya i el País Basc, no són més que casos normals en la història moderna d'Europa. L'any 2014 la Gran Bretanya va acordar amb Escòcia un referèndum d'autodeterminació. I no va passar res.

Per totes aquestes consideracions, jo me faig solidari amb els exiliats i presos polítics catalans. Sé que, entre les meves amistats i els meus familiars, n'hi haurà que no m’entendran. I que això pot afectar la meva amistat amb ells, maldament jo no ho vulgui. Ho assumesc. Els demòcrates, els qui creim en els Drets Fonamentals com el d'expressió, el de reunió i el de manifestació, tant si som independentistes com si no, som els nous xuetes. És un preu que hem de pagar si no ens volem deixar arrossegar per la correntia criminalitzadora dels dissidents polítics.

Tancar persones pacífiques per dur a terme el programa polític pel qual els va triar el poble democràticament, és feixisme. Alerta amb el feixisme perquè, quana s'hi posa, no té assaciament.

Faig meves les paraules del pastor luterà alemany Martin Niemöller:

“Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr, der protestieren konnte”.

(Quan els nazis vingueren a cercar els comunistes,
vaig callar;
és que jo no era comunista.

Quan tancaren els socialdemòcrates,
vaig callar;
és que jo no era socialdemòcrata.

Quan se'n dugueren els sindicalistes,
no vaig protestar;
és que jo no era sindicalista.

Quan vingueren a dur-se'n els jueus,
no vaig protestar;
és que jo no era jueu.

Quan vingueren a cercar-me,
ja no hi havia ningú que pugués protestar).