Ens han amagat la història. A l’escola ens n’han contat els retalls que han convingut al poder establert, sempre muntats expressament per anar formant un corpus panegíric, mític, de la mare pàtria presidida per un rei elegit per Déu, amb guerres benignes contra els dolents de la pel·lícula...

No va esser així. Les guerres podien esser per defensar-se, però normalment eren per augmentar el poder, matant els contraris i robant-los tot el que poguessin. Quan els atacats eren d’una cultura més primitiva, o molt més mal preparats en aquell moment, s’apoderaven del seu territori i se’n sotmetia la població, això era la ‘conquesta’. Després hi anava l’Església a donar creu, però també hi havia bisbes que ja anaven directament amb l’espasa, per exemple Berenguer de Palou. Sí, el de la plaça dels Patins: s’estimava més una batalla que dues misses, i això que a les misses bramava la guerra santa. És un personatge de pel·lícula de por. El Papa el va haver de frenar un parell de vegades.

Els papes d’aleshores s’assemblaven més a un emperador romà que no pas a l’Abat de la Real de les rondalles. A més d’esser caps de l’estat central i ben poderós, com a vicaris de Crist a la terra els reis cristians s’hi havien de subordinar, si no els podien excomunicar, com li va passar a Pere el Gran. I si el poder corromp, tant havia de rebentar. El súmmum arribà amb el papa Borja (Alexandre VI). Sí el de Xàtiva: va tenir deu fills reconeguts que casava, i si calia feia divorciar, per entroncar amb els regnes europeus. De fet això és part de la rel del protestantisme, que a la vegada serà l’excusa perfecta per a les pròximes guerres.

Les guerres eren la indústria de l’època: per als senyors era una gran inversió i quasi l’única possibilitat de sortir de la misèria per als més desgraciats, que eren quasi tots. Com que tenien Déu de part seva era segur que guanyarien, aleshores robaven les terres o almanco tots els bens que poguessin als contraris i, atenció: els presoners passaven a esser esclaus.

Les croades eren guerres directament promogudes pel papa. Guerra santa per a conquerir els llocs sagrats: els que hi morissin anirien al cel directament. La traca final de la primera croada consistí en matar-ne 70.000 dels altres, diuen, en qualsevol cas tots els que trobaren per Jerusalem. Al cap d’unes dècades es perd el que s’havia conquerit i tornem-hi-torna-hi: fins a nou croades. La meitat ja es desfeien pel camí per les calamitats lògiques d’empreses tan absurdes que acabaren de desgraciar Europa. Els morts, incalculables (degueren omplir el cel). D’ací fins a la revolució francesa la majoria de guerres, en part o en tot, seran per mor de la religió. A Espanya, sempre més pràctics i més papistes que el papa, a partir de segle XIX l’exèrcit espanyol s’usa quasi sempre només contra els espanyols, culminant amb la guerra de Franco que a més, oh sorpresa! també es va qualificar de croada. El 1966 encara s’encunyen duros on deia que Franco era dictador per la gràcia de Déu, faltava imprimir que també era dictador per fer matar, exiliar o arruïnar i humiliar mitja Espanya. Aquesta moneda degué esser d’ús legal fins l’entrada de l’euro, el 2002.

Pel que fa a la caritat cristiana parlau amb algun fill d’un desaparegut per la gràcia de Franco. Aquí calia abreujar i encara quedaran catàstrofes per comentar, com que a les batalles de la celebèrrima ‘reconquista’ hi apareixia Santiago Matamoros, una mena de resurrecció-mutació de l’apòstol, ara amb espasa i llança. De l’èxit obtingut se’n muntà una tercera fase per al genocidi americà: Santiago Mataindios. Està esculpit a moltes catedrals, com un Sant Jordi que li han canviat el drac per un caramull de moros. La llegenda també afectà San Jordi, sort que ja l’hem reciclat en el dia del llibre i la rosa.

Ultra els desastres històrics provocats directament també hi ha hagut passivitat i silencis que clamen al cel: l’esclavitud, per exemple. Justament que hi hagués esclaus en temps de Jesucrist era normal, tant que cap evangelista hi va reparar i no ens n’han deixat ni un versicle que valgui un pebre, en canvi Pau Tars valdria més que no n’hagués dit res: va ficar la pota i encara ara n’hi ha que intenten treure-la-hi.

Tanta comèdia de poble elegit pobre, esclavitzat, perseguit, apallissat i menjat pels lleons, com si el circ romà s’hagués inventat per això. El circ és un altre costum tan abominable com la Inquisició, però què passava aquells anys? De l’any 235 al 253 es van rellevant 12 emperadors (a 1,5 anys per hom), freqüentment donats de baixa per punyalada: idò per intentar allarga la vida encara sortia més a compte esser cristià que emperador, i això dels emperadors és història, mentre dels tres primers segles dels cristians quasi tot és llegenda àuria.

A la conquesta de Málaga (1487) Ferran el Catòlic esclavitzà tota la població i envia cent esclaus de regal al papa Inocenci VIII, qui els va redistribuir entre el clergat de Roma. Aleshores Palma i Barcelona eren centres principals de tràfic d’esclaus (traginats, venuts, tractats i explotats com animals). Si els dos darrers segles en quedaven molt pocs (a Europa) era perquè ja no sortien a compte: els jornalers havien de fer el mateix per un rosegó de pa i es guardaven tot sols. No és el cas d’Amèrica, on les atrocitats no s’acabaren, mutatis mutandi, fins que s’independitzaren d’Espanya. Quan es promulguen les primeres lleis d’abolició aquí encara funcionava la Inquisició: tornam a la casella de sortida.

Idò... encara diuen missa. Potser diumenge que ve el sermó sigui sobre el cinquè manament: No mataràs.