Dia 27 de febrer de 1951, Maurici Serrahima escriu al seu dietari Del passat quan era present, —publicacions de l’Abadia de Montserrat, edició de l’any 2004—, que els incidents amb motiu de les tarifes dels tramvies, augmentaven a Barcelona. Una veritable reacció ciutadana. A les barriades obreres, una multitud de treballadors sortia a peu, de bon matí, per arribar a temps a les fàbriques. Ho qualifica com una cosa extraordinària, mala de creure, la força cívica que va demostrar el poblen, i afirma: «Barcelona ha demostrat una vegada més que és una ciutat on l’opinió pública té una forma incontestable».

Dies després, en l’entrada del dietari que correspon a la data de dia 5 de març, Serrahima continua comentant el tema. Diu que la mobilització de la gent va superar les previsions inicials i que, progressivament, el jovent universitari es va afegir a la revolta pacífica; a tot estirar hi va haver una mínima trencadissa dels vidres d’alguns tramvies. La cosa començava a organitzar-se una mica. Fulls informatius, cartells i alguns, pocs, actes assemblearis. Un periodista anglès, conegut de Serrahima i que durant aquells dies era a Barcelona, li va dir que la revolta li feia pensar en la resistència passiva de l’Índia, la que va dirigir Gandhi.

Serrahima exposa els seus dubtes. Si Barcelona es va posar en moviment, continua opinant l’escriptor, no va ser per la confiança en cap home ni en cap organització. El ciutadà es va mobilitzar per la confiança que va tenir en ell mateix i en la seva pròpia opinió, quan, de cop, de manera espontània, la va veure convertida en opinió pública. I hi afegeix: «Avui, els qui dominen els mitjans de comunicació pretenen que l’opinió pública és inoperant». Segons el misser i escriptor barceloní, el conflicte dels tramvies va ser, també, un pretext, perquè a través dels tramvies «cadascú hi ha vist la part que l’afecta personalment dels problemes vigents. Els treballadors, la insuficiència del guany i la inoperància dels sindicats oficials. La classe mitjana i petita burgesia, la desfeta del rendiment i —amb la inflació— dels estalvis. Els industrials, la desesperació de les primeres matèries i la pèrdua de la riquesa del país... Nosaltres, l’opressió contra la llengua i la cultura».

Però no era només això, perquè al darrere d’aquesta consciència col·lectiva, també hi havia, segons ell, una consciència diferencial, amb motiu del tracte que rebien que, tot sovint, feia recordar als ciutadans tot el que tenien i havien perdut, «i perquè les reaccions de la gent que mana han permès de veure-hi una voluntat d’ajupir Catalunya. O, si voleu, un intent més de fer-se forts a les costelles de Catalunya». Recordem que som a Barcelona l’any 1951. I hi afegeix: «Els ciutadans, pel fet de no pujar al tramvia, han tornat a sentir l’orgull del propi civisme, del poder d’una opinió pública pròpia, silenciosa i tenaç que els fa sentir forts».

L’entrada del dietari Del passat quan era present, que correspon a dia 5 de març, acaba d’aquesta manera: «L’altre vespre, al carrer de Canuda, quasi davant l’Ateneu, vaig veure venir sis o set treballadors, encara joves i forts, que anaven cap a la Rambla. Parlaven sense amagar el que deien, i amb animació. I en castellà. Vaig mirar d’escoltar-los. De sobte, un d’ells va dir: «¿Qué se han figurado? Ellos no saben que, cuando los catalanes hacemos una cosa, la hacemos bien...» Em va impressionar molt. Precisament, fa pocs dies, havia dit que, enfront de l’atracció de la ciutat, només els qui han vingut amb la intenció de ser forasters perpetus poden evitar de sentir-se aviat catalans i fins catalanistes. Si descompten, doncs, els qui són forasters perquè s’ho proposen, queda una bona part de la població sobrevinguda que se sent també ferida. En part, pel caràcter molt més greu que té a Catalunya la crisi econòmica que els fereix —a ells i a tots, és clar— en els seus interessos. Però, en molta part, perquè se senten ferits en la pròpia dignitat, en tant que s’han anat sentint vinculats al país on viuen, i així són molts els que han anat tenint la sensació que els d’aquí teníem raó i, quan ha vingut l’hora, s’han sumat a les protestes».

Maurici Serrahima va morir a Barcelona l’any 1979, va escriure nombrosos llibres de creació literària i assaig. També va traduir algunes de les novel·les de la celebrada col·lecció La cua de palla, d’Edicions 62, durant el temps que Manuel de Pedrolo en va ser el director. Serrahima també va ser un dels impulsors de la denominada nova cançó catalana i un personatge clau per a la reorganització de la cultura catalana durant els difícils anys de la llarga postguerra, després del cop militar del 36. Quan va tornar de l’exili, a final de l’any 1940, tot d’una va restablir contactes i enmig d’enormes dificultats, va impulsar nombroses iniciatives, a partir de 1941 i fins a la seva mort, per tal de recuperar el país de la desfeta, tal com ha quedat documentat en els dietaris Del passat quan era present.