La Llei de 26 de juliol de 1883, aprovada amb el Partit Liberal al govern, suposà un augment notable de la llibertat de premsa. D'antuvi, suprimia els depòsits per a fundar publicacions (art. 8), tot i que mantenia l'obligació de presentar exemplars de cada número del diari davant l'autoritat governativa en el moment de publicar-lo (art. 11). També imposà la clausura de la publicació en cas de privació dels «drets civils i polítics» al director per sentència, si en un termini de quatre dies no se'n designava un substitut (art. 13) i imposà la publicació dels «aclariments o rectificacions» dirigits per les autoritats o particulars «que es considerin ofesos per qualque publicació que hagin fet o per aquells a qui s'hagin atribuït fets falsos o desfigurats» (art. 14). A més, el govern mantenia la facultat de prohibir l’entrada a Espanya de llibres impresos en castellà fora del territori espanyol (art. 20). El més important, però, era que declarava derogades tota la resta de «lleis i disposicions relatives a la impremta» (art. 21), llevat de les disposicions sobre impremta del Codi penal (art. 19), que serien la norma aplicable quant a les faltes d'impremta.
Tanmateix, els bons propòsits del liberalisme dinàstic es difuminaren a mesura que s'intensificaven els conflictes polítics i socials. A redós dels atemptats contra representants del règim i de la burgesia per part d'activistes anarquistes, el 10 de juliol de 1894 les Corts espanyoles aprovaren una llei que imposava la mateixa pena que als autors a qui «fins i tot sense induir directament altri a executar» atemptats contra persones o coses els «provocàs, de paraula, per escrit, per la impremta, el gravat o altre mitjà de publicació», i en un grau inferior, quan l'atac no es materialitzàs (art. 6). Val a dir que les penes podien anar des de dos anys, quatre mesos i un dia de presó, en cas que s'hi emprassin «substàncies o aparells explosius per a causar alarma» però sense que arribassin a explotar (art. 2), fins a la mort, en cas d'atemptats amb bomba amb resultat de mort o lesions (art. 1.1) o contra un edifici públic o lloc habitat, amb risc per a les persones (art. 1.2). Quant a l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats en aquesta llei», la pena augmentava de la multa prevista a l'apartat quart de l'article 584 del Codi penal de 1870 a una pena de presó compresa entre sis mesos i un dia i sis anys (art. 7).
El 2 de setembre de 1896, les Corts aprovaren una altra llei en què, a més d'atribuir a la jurisdicció militar el coneixement dels judicis per atemptats amb explosius (art. 2), autoritzà el govern a «suprimir els periòdics i centres anarquistes, i tancar els establiments i llocs d'esbarjo on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar llurs plans o verificar llur propaganda», com també el facultava per a «fer sortir del Regne les persones que de paraula, per escrit, per la impremta, gravat o un altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes» (art. 4). El 14 de juliol de 1898, amb motiu de la guerra de Cuba, el govern decretà la suspensió a «tota la Península i illes adjacents» de les garanties constitucionals sobre prohibició de detenció arbitrària i període màxim de detenció, inviolabilitat del domicili, dret a la lliure residència i llibertat d'expressió i d'impremta sense censura prèvia i reunió i associació pacífiques (art. 1).
Arran de l'emergència i consolidació del catalanisme i el nacionalisme basc com a moviments de masses, la qüestió de la unitat de l'Estat aparegué com un altre dels límits a la llibertat d'expressió. Així, l'1 de gener de 1900 les Corts aprovaren una llei que imposava penes d'entre sis anys i un dia i 12 anys de presó als autors d'«atacs a la integritat de la nació espanyola o a la independència de tot o part del seu territori, sota una única llei fonamental i una única representació de la seva personalitat com a tal nació» (art. 4). En cas que els fets encausats s'expressassin mitjançant la impremta, la publicació podria esser suprimida en acumular dues condemnes i, si s'expressaven en forma de «discursos o emblemes» en «comissions o corporacions», aquestes podrien esser dissoltes, si es repetien en un termini inferior als dos anys.
La Llei de 23 de març de 1906, aprovada en resposta a les pressions de l'Exèrcit després d'una vinyeta satírica sobre aquest publicada al setmanari català ¡Cu-Cut!, suposà una altra volta de rosca en la restricció creixent de la cada cop més minvada llibertat de premsa al Regne d'Espanya. D'antuvi, introduïa un tipus penal nou: «ultratge a la nació, la seva bandera, himne nacional o un altre emblema de la seva representació», que sancionava amb penes d'entre sis mesos i un dia i sis anys de presó i dins el qual s'incloïen les «al·legories» i «caricatures» (art. 2). La mateixa pena s'establia per als qui «injuriïn o ofenguin, clarament o encoberta», l'Exèrcit. Igualment, s'imposaven penes d'entre un mes i un dia i dos anys i quatre mesos de presó per les «instigacions directes» a la «insubordinació en instituts armats», fetes de paraula o per escrit (art. 3).
A més, el coneixement dels processos tant per «ultratges i injúries» a l'Exèrcit com per «instigació a la insubordinació» en cossos armats correspondria a la jurisdicció militar, tot i que els encausats fossin civils (art. 5). L'«apologia dels delictes compresos en aquesta llei i dels delinqüents» es castigarien amb penes de presó d'entre un mes i un dia i sis mesos (art. 4). Així mateix, en cas que es dictassin tres interlocutòries de processament per fets regulats en aquesta llei expressats en publicacions o en «discursos o emblemes» en associacions, el Tribunal Suprem, a instàncies de la Fiscalia, les podria suspendre per un període de seixanta dies. I, en cas que acumulassin tres condemnes, podria suprimir la publicació i dissoldre l'associació (art. 12).
Tal com afirma l'historiador Miguel Artola, el règim monàrquic espanyol no considerava «debatible» la qüestió de la unitat de 'Estat.
La por de la paraula (I)
La por de la paraula (II)
La por de la paraula (III)
La por de la paraula (IV)
La por de la paraula (V)
