De n'Artigues han dit, i és ben cert, que gaudia d'una sensibilitat extrema, que era infinitament generós, que la seva humanitat no tenia límits però tot això era indestriable del seu afany de llibertat i s'hi ha fet poc esment. I precisament per tot això era un radical independentista i feia bandera de la seva radicalitat.

I a més a més, era mestre de mestres i era ben conscient que, com a tal, la seva feina era crear consciència de catalanitat en els seus alumnes. Sabia que fer-los tastar la llibertat bastava per fer-los-en adictes, perquè en fer escola ho aferrassen als companys i als al·lots.

En Toni Artigues practicava l'honestedat provocadora i inconformista cap a tot allò que limitava la llibertat individual, des de l'Estat fins a la religió, passant pel capitalisme, la moral políticament correcta o simplement la pressió que la societat exerceix sobre l'individu de diferents maneres. Era profundament anticlerical, havia estudiat de capellà i no va quedar tranquil ni després d'apostatar.

En Toni Artigues era la  persona políticament més radical que he conegut, i la seva vida va ser d'estricta coherència amb la seva ideologia. Era un filòsof polític que desafiava i intentava eliminar tota mena de jerarquia, començant pel seu concepte de família i la relació amb els seus amics. No tenia bul·la ningú.

Tenc gravades amb ferro roent les paraules, les imatges i l'actitud de n'Artigues de dia 5 de desembre de 1987. 100% Artigues repartí estopa als intel·lectuals als que acusava de desmobilització general i de manca de compromís, a la seva ponència presentada a l'Encontre de l'OCB "La Cultura a les illes Balears" amb el títol: "El paper dels intel·lectuals i els creadors d'opinió davant la situació cultural". Basta dir-vos que quan s'asseia per encetar la xerrada es va treure de dins els calçons una albergínia, com a penyora d'intel·lectual "dat pel cul".

En Toni no passava mai desapercebut, ni romania mai a l'ombra. Era clar i català. Resultava insuportablement incòmode als panxacontents, no es reprimia mai d'escopir a la closca pelada dels cretins. Per aixó, molta gent en fugia, l'evitava i en malparlava.

La seva vida insuflava ganes de viure. Era radicalment vital. Xerrar amb ell era sempre un repte per a la intel·ligència. Alimentat fins a la golafreria de Noam Chomsky i de Miquel Bauçà, el dia que el record més trist és quan va saber de la mort d'en Meravell.

Es cagava en la balearitat i la mediterraneitat com a eufemismes de la catalanitat. S’havia doctorat en filologia catalana i llicenciat en pedagogia,  i envergava llosques a tort i a dret als pedagogs (petarrots, com els havia anomenat el seu fill  Francesc quan era petit i ell explicava orgullós ) perquè eren responsables de burocratitzar la docència i de fagocitar l’Escola de Magisteri. Al seu despatx de Magisteri hi tenia penjada una foto d'un nin en pèl, assegut a un orinal, cagant amb un llibre a les mans. Això sí que és pedagogia, deia en Toni.

En Toni no oferia mai fum, donava llum per tot on arribava: va fer tota una col·lecció de llibres de text per ensenyar llengua a Primària, El llumeneret blau, el millor que he vist fins ara; en sociolingüística, el seu llibre Mecanismes de poder va esdevenir tot un referent per al jovent que cercava respostes, mentre la connivència amb el poder aigualia els discursos que li arribaven. Va fer reviure les xeremies tant a nivell teòric, amb El sac de gemecs català de Mallorca, com pràctic, en feia classes i era omnipresent en totes les xeremiades. En teatre, Magisteri Teatre n'és l'evidència, i Heura Teatre l'irrefutable, i és que en Toni era la prova que fer escola implicava fer país, perquè un mestre ho és sempre i en tots els àmbits de la vida. I en poesia, Mag Poesia. Li han dit vampir de la poesia, i és que se'n retroalimentava. I et mossegava per fer-te'n còmplice. I com sempre, transcendia l'aula i ho escampava al poble. I és que era passional i apassionat, i era foc. Foc que escampava per on passava, sense deixar mai de banda la idea de llibertat, de revolució, de revolta permanent, de destrucció del poder establert, perquè un home no pot ser lliure si viu en un país ocupat. Perquè el mestre, quan lluita també ensenya.

El 1982 en Biel Majoral me'l va presentar, me'n record com si fos ara. Jo estudiava Magisteri, anava a classe amb en Majoral de Llengua i de Cultura Popular dels Països Catalans, i passava un guster. Un dia, pujava al seu despatx amb ell, en Toni devallava, i me va dir en Majoral. “Mira, aquest també és felanitxer". Amb la ironia i el sarcasme que n'Artigues supurava, replicà que només d'una cama i que anava coix per això.

No vaig anar mai a classe amb ell i sempre me va saber greu, però 35 anys d'amistat donen per molt. Sense cap dubte que si no l'hagués conegut, ara ni me reconeixeria. La meva manera de pensar i d'actuar ni s'assemblarien.

Tanmateix els que vàrem dur la sort de conèixer-lo en sabem el llegat i, amb la mateixa força amb que l'enyoram, no defallirem mai en la lluita per la llibertat, per la independència. Segons ell: No cal ser cap heroi, només arribar fins on ens deixin, a l’escola i a la vida, i un grau més. Visca la terra!