El dia 9 d’octubre vaig tenir ocasió d’assistir a un debat entre jóvens i veterans del Plaid Cymru, el partit per la independència del País de Gal·les, a la bella ciutat universitària d’Aberystwyth, en què es debateren qüestions tan curioses sobre quin paper havia de tenir la política a l’ensenyament. Els jóvens eren una mica més cautel·losos, però els més veterans consideraven que era del tot imprescindible que al sistema educatiu del País de Gal·les es parlàs de les diferents opcions polítiques. I que l’independentisme hi tengués un paper ben clar i llampant. Si aquí es fessin uns plantejaments que tenguessin ni un cinc per cent del voltatge dels que fan els amics del Plaid, no només seríem titllats d’adoctrinadors (que ja ho som sense explicar dins les aules per què pensam que la gent hauria de ser independtista), sinó que segurament perdríem el nostre lloc de feina.

Escoltant aquella bona gent cèltica, em venia al cap l’aforisme de Joan Fuster que diu que la política, si no la fas, te la fan. Deu passar com amb l’adoctrinament: nosaltres no en feim –d’això n’estic totalment convençut – però els nostres adversaris ens en fan contínuament.

Però no ve per aquí, el quid de la qüestió. Fins i tot podria trencar una llança a favor de l’adoctrinament espanyolista imperant, sense cap ni una voluntat d’espantar els burgesos, ni de ferir cap tipus de sensibilitat. No és la voluntat provocadora el que em mou a fer aquesta reflexió, sinó les ganes de posar sobre la taula elements per pensar-hi una mica. Com dia Voltaire i després s’atribuïa a Churchill, que també ho degué dir: no estic d’acord en res d’això que estau dient, però donaria la meua vida perquè ho pogueu dir lliurement.

Estic a les antípodes del pensament que vessen bona part dels llibres de text d’Història que ara mateix es fan servir als instituts. I som igualment a les antípodes del que poden explicar els professors que els segueixen fil per randa. Però pens que, si honestament creuen que aquesta versió és la bona, l’han de poder exposar i explicar amb tota llibertat. Si els seus alumnes esdevenen ciutadans lliures, ja es faran la seua composició de lloc. Tots els independentistes de la meua generació vàrem ser adoctrinats durant anys pel franquisme, i no ens va fer gaire efecte.

He decidit escriure aquest paper després d’haver llegit l’entrevista que dilluns passat publicava DI a Manuel Blanco, director de l’Alta Inspecció Educativa a les Illes Balears. L’Alta Inspecció és una mena d’oficina colonial que, per cert, s’inventaren els socialistes per controlar les comunitats dites autònomes pel que fa a l’Educació. Que les Balears tenguin competències exclusives en matèria d’Educació no impedeix que tenguem aquí també presència de l’Alta Inspecció. De manera que el terme “exclusives” referit a les nostres competències en Educació queda completament pervertit. O són exclusives o no ho són. I, si ho són, ningú més que el Govern de les Illes Balears no hi té res a dir. Si algú altre hi té alguna cosa a dir, significa que no són exclusives.

El senyor Blanco, després d’esvergar sense contemplacions que “hay comunidades que han quebrantado el principio de lealtad institucional en materia educativa” i de recordar que l’Alta Inspecció ha de garantir “la igualdad entre todos los españoles” així com “sus derechos lingüísticos”, es fica en un terreny altament perillós, a l’hora de tractar elements que guarden relació amb la llibertat de càtedra, bàsica per a qualsevol sistema educatiu democràtic. Considera, per exemple, que l’Alta Inspecció hauria de poder revisar els llibres de text i els materials didàctics. Per què? Per censurar-los? Per assegurar que l’adoctrinament en clau espanyola hi siga omnipresent? Per evitar que el professorat pugui triar tant com ho fa ara, a l’hora d’escollir els materials que vulgui utilitzar? L’afirmació del senyor Blanco, en una societat com la nostra, amb xarxes socials, canals diversíssims d’informació i tot plegat, em sembla pròpia del segle XIX. Però bé, ja sabem que la marca Espanya té regust de coses antiquades, un pèl arnades, una mica amb rebuf natfalinenc.

Quant al concepte de llibertat de càtedra, diu que es pot fer servir per fer demagògia. “Hay libertad de cátedra, pero dentro de los límites que marca el currículo”. Dit d’una altra manera, no hi ha llibertat de càtedra. Perquè el currículum es pot estalviar (i de fet s’estalvia) un caramull de coses que seria interessant d’explicar. I n’hi situa que no tenen el més mínim interès. Vull pensar que algú li haurà dit que s’havia excedit en les seues declaracions.