Cap persona que es consideri demòcrata no pot romandre indiferent davant el que està passant a Catalunya, davant del desplegament profundament feixistoide de l’Estat de dretes (que no de dret) per donar resposta al clam perquè dia 1 d’octubre es pugui votar. Amenaçar parlamentaris, batles i batlesses, regidors, impremtes, mitjans de comunicació, clausurar pàgines web... i qui sap què ens queda encara per veure, tot plegat és la demostració que efectivament, els ous s’han trencat, que la truita s’està cuinant, i l’Executiu estatal i el Constitucional treuen el pitjor que hi quedava del substrat franquista a les institucions públiques.

Han passat poc més de 10 anys d’ençà que el Parlament de Catalunya aprovàs el seu Estatut, refrendat pel poble en referèndum i retallat a les Corts espanyoles. Del que hi va quedar, el PP es va encarregar de la mà del constitucional de tombar-ho, encetant així la crisi política més gran de la història d’Espanya d’aquests 40 anys de presumpta democràcia.

El nostre Estatut, el de les Illes, s’hi aprovà un any més tard, el 2007, al final de la legislatura comandada per Jaume Matas, i amb el vot contrari de les forces alternatives i llavors minoritàries al Parlament. El retrocés en matèria d’autogovern patit en aquests anys amb l’excusa de la crisi econòmica -com les retallades- s´hi posa de manifest quan veiem tot el que queda per desplegar del nostre Estatut, aprovat en època conservadora.

Quan parlem de dret a la salut universal (article 25), qüestionat l’altre dia amb sentències polítiques com la del TSJ negant l’assistència sanitària a milers de conciutadans recuperada pels Acords pel Canvi.

Quan parlam de drets socials (article 16), qüestionats cada dia per les polítiques d’austericidi i la reforma constitucional del 135. O de seguretat, amb la creació eternament pendent d’una policia autònoma (article 33).

Quan necessitam, més que mai, governar els nostres ports i aeroports, si volem garantir tant la connectivitat, com canviar el model econòmic dominant (article 32). o gestionar directament el domini públic marítimo-terrestre, un dels grans negocis privats i de l’Estat en la franja de territori més sensible que tenim, que és el nostre litoral.

Quan exigim que l’Estat ens pagui allò que ens deu, almenys pel que fa a les inversions estatutàries (més de 1.000 milions d’euros impagats), o reconegui d’una vegada per totes la nostra condició insular (s’hi fixaven 7 anys des de l’aprovació de l’Estatut, el 2007, per elaborar i aprovar un Règim Especial per a Balears, i encara esperam).

A les Mallorca enguany celebrarem els 40 anys de la gran manifestació en defensa de l’Autonomia, i fóra bo tenir present que encara que allò que moltes desitgem sigui la Sobirania, la denúncia del menyspreu cap als illencs que representa el sistema de finançament i la defensa del que queda per desplegar de l’Estatut vigent són un bon punt de partida per reivindicar els mínims necessaris perquè s’aguanti la cosa, que no s’aguanta. Nosaltres també exigim el compliment de la legalitat, però en favor nostre... Ei, senyors de negre del Constitucional, on sou?

I tornant als ous, no oblideu que sense paella, no hi ha truita, i sense caliu, tampoc.