El dissabte passat, una quarantena d’homes d’origen marroquí es van concentrar a la plaça de l’Ajuntament de Llucmajor – que, per cert, encara es diu plaça d’Espanya; esperem que per poc temps – per manifestar el seu rebuig a l’atemptat de Barcelona. Una concentració que totes les persones de bon cor agraïm ben sincerament, perquè tenim clar que una cosa és la religió i una altra és la manipulació de les creences religioses per tal de justificar allò que és injustificable.

Ara, prec al lector intel·ligent un parèntesi breu per demanar-li que torni a llegir el paràgraf anterior. Ja? Gràcies. Potser algú se n’haurà adonat que hi ha una aparent errada de l’autor en l’ús del llenguatge no sexista, que he escrit ‘homes d’origen marroquí’ quan, potser, volia dir ‘persones’. Idò no. No hi ha cap errada.

I aquest és el punt de l’article d’aquesta setmana. Perquè el fet és que tots eren homes. És cert que, si observam la fotografia apareguda als mitjans de comunicació, es veu una dona, jove i rossa. És l’amable regidora d’afers socials de l’Ajuntament de Llucmajor. De dones marroquines, però, cap ni una.

Ara, permeteu-me que us expliqui una història que conec, perquè la vaig viure, de primera mà. El curs passat, qui escriu, feia de professor a l’escola d’adults de Llucmajor. A l’inici de curs, un grup d’una vintena de dones marroquines es va adreçar a les oficines de l’ajuntament per tal de demanar un torn de classes d’espanyol per a estrangers, de nivell bàsic, específicament adreçat al col·lectiu de dones marroquines del municipi. Donat que hi havia disponibilitat de professorat, entre l’Ajuntament i la direcció de l’Escola d’Adults es va acordar la constitució d’aquest grup classe. S’hi van matricular unes vint dones i el curs va començar, amb normalitat, la segona quinzena d’octubre.

A la tercera sessió, va passar un fet imprevist. Alguns homes, també de la mateixa nacionalitat, es van presentar a l’escola i ens van comunicar que ells també volien aprendre la llengua espanyola. Com que encara hi havia places lliures, ja que el número màxim està establert en vint-i-cinc alumnes, se’ls va matricular i se’ls va informar de l’horari de classes. A la sessió següent, però, quan els homes es van presentar a l’aula, les dones van comunicar a la professora que, si els homes venien a classe, elles deixarien de venir.

Debades la direcció del CEPA i les regidores d’educació i d’afers socials van intentar mediar en aquella situació. Era un assumpte de o elles o ells. Els homes, encara que no deixa de ser cert que volien aprendre l’idioma, el que volien, també, era controlar el que feien i el que aprenien les seves dones. I elles, per la seva banda, volien trobar un espai de convivència i de comunicació que no podien trobar en cap altre àmbit d’interacció social en el municipi. Debades es va intentar explicar que, a l’Estat espanyol, no es pot fer cap tipus de discriminació per raó de gènere i que no es podia fer una classe ni exclusivament per a homes ni exclusivament per a dones. Un servidor, fins i tot va demanar ajuda a la sectorial nacional d’immigració del meu partit, per veure de resoldre el conflicte creat, d’una manera mínimament raonable.

Tot va ser debades. Ningú, cap dels experts consultats, va saber trobar una solució. La realitat és que els homes musulmans que arriben a ca nostra no tenen gaires dificultats per moure’s lliurement pels espais públics. No entren als bars, però se’ls veu a les places i als carrers, als mercats i a la perruqueria. En canvi, a les dones no se les veu mai. És com si no existissin. No surten quasi mai al carrer i, per descomptat, no socialitzen amb cap persona que no sigui del seu grup.

Malgrat la demagògia, o la intenció provocadora, de certs articulistes progres que reivindiquen més polítiques d’esquerres pensades per als col·lectius de persones nouvingudes de religió islàmica, la realitat del carrer és molt més dura i molt més caparruda del que es pugui imaginar des d’un despatx de la universitat estant. No es tracta d’islamofòbia o de cristianofòbia. Si de cas, hauríem de parlar de diagnosifòbia: l’obsessió a definir i a categoritzar certes actituds a partir del paradigma de les malalties mentals que tant agrada a la intel·lectualitat.

Sisplau no em marejeu amb conceptes sense referents. No em parleu de turismofòbia, islamofòbia ni altres per l’estil. Ja fa anys que vaig aprendre a no perdre el temps amb la metafísica barata dels filòsofs de tercera. La realitat és molt més complexa i molt menys categoritzable que tot això.

Per tant, és probable que no hi hagi receptes. És probable que no siguem capaços d’imaginar com ho poden fer els partits per dissenyar polítiques d’apropament i de servei a les necessitats d’aquests nous ciutadans que, ens agradi o no, són tan mallorquins i tan mallorquines com nosaltres. És probable que no sigui fins a la segona o a la tercera generació de mallorquins musulmans quan puguem veure una versió mallorquina de la Miriam Hatibi, la noia que va llegir el Manifest ‘No tinc por’ al costat de la Rosa Maria Sardà. És probable que no tinguem cap eina vàlida per acostar-nos-els, per atreure el seu interès, i no en parlem per convèncer-los que una opció política sobiranista sempre podrà fer per ells molt més del que mai no farà cap política dissenyada des de Madrid. Si aquest és el nostre fracàs, acceptem-ho com una limitació i com una feblesa de les nostres estratègies. Però, sisplau, no frivolitzem.