Ja fa molt de temps que el cinema és un moment d’entreteniment inigualable per a molts. Les emocions que desperta sempre ens deixen satisfets amb l’estona. De fet, un gran nombre de persones ho consideren com un dels seus ‘hobbies’. És a dir, que una gran producció cinematogràfica és, avui en dia, un èxit assegurat. Però, per sort o per desgràcia, resulta que el meu ‘hobby’ no és aquest, sinó més bé, qüestionar èxits.
Primerament, vull deixar clar que el cinema em sembla art. És una disciplina tremendament meritòria i on es sol aconseguir un resultat meravellós. Però, com amb tot, moments tan positius i universals poden amagar un problema. En aquest cas, la normalitzada influència en persones fàcilment influenciables.
Per a justificar aquests reflexes de la cinematografia a les nostres vides, hem d’entendre que ens agrada el victimisme. Per exemple, quan un pateix una pèrdua propera o una simple enyorança, el record dels bons moments amb la persona s’ambienta a partir d’una espècie d’inconscient música melancòlica que protagonitza un moment més dramàtic. Acostumam a fer de situacions millorables, autèntiques tragèdies personals per a l’exterior, com si la nostra vida tractàs d’un melodrama. De fet, el moment del “que injusta és la vida” és l’intent de punt d’inflexió cap a la felicitat, perquè hem après que el moment de tocar fons és el que precedeix l’ascens cap a la felicitat. I no té perquè. Molts tòpics cinematogràfics no tenen perquè.
Per això mateix, la influència en el desconeixement de generals misteris com el Karma és molt potent. Des de jove, el món cinematogràfic t’ensenya el sacrifici, la bona voluntat i la generositat com un motiu que justifica una posterior recompensa i, clar, no estem preparats per al contrari. A més, de ben segur que forçam actes instintius d’egoïsta generositat. Amb això em refereixo a aquelles decisions dutes a terme per a obtenir un instantani efecte positiu aliè a fi d’una posterior compensació personal brindada per una energia de la que, la majoria, no en sabem gairebé res.
L’única concreció de la que s’ha pres certa consciència -diria que de manera quasi involuntària- és el tòpic “no tot acaba bé”, per allò de que, en pel·lícules infantils, s’ideen uns finals a partir d’un alliberament de l’angústia acumulada que aconsegueix un somriure i una felicitat definitiva. Efectivament, un nin pot arribar a pensar en adoptar una tranquil·litat quotidiana en la recerca del seu lloc al món, sense preocupar-se’n, ja que creu que és feina de la vida.
Penso que, un per un, hauriem d’interpretar la nostra experiència. No n’existeix una d’absoluta, vàlida per a tots. Montar normes generals en un àmbit tan alliçonador per a l’exterior sobre que és el més probable que ocorri durant el pas del temps és massa atrevit. Cadascú viu el seu guió. I cadascú és el seu director.
