Els cops que he entrat en debat sobre la situació actual -però com a sensació atemporal- del FC Barcelona he acabat allà mateix. “Messi, Messi, Messi, més i més i més”, a l’estil Puyal. Tots els camins duen a Roma, deien. Però Leo no era nat, evidentment. El de Rosario ja ha estat la solució a molts de moments d’embús blaugrana durant aquesta primera volta. El seu mitjà és sempre tècnic, màgic. La meva proposta, tàctica.
Situem el millor Barça de l’història. El de Pep, lògicament. Iniesta i Xavi en els interiors coberts per Touré i, posteriorment, Busquets, dos davanters com Henry i Eto’o tirats a les bandes i Messi, el més extrem de tots, com el que es va denominar ‘fals nou’. El triangle d’associació entre Leo, Xavi i Iniesta harmonitzava el partit i encomanava a tot company partícip d’aquella possessió. A més, inconscientment, quan el menut baixava a rebre en vertical -d’allà que fos un fals davanter-, Henry i Eto’o s’apropaven més al seu territori natural, formant moments de 4-3-1-2. Es creava una intencionada acumulació d’efectius en el centre del camp. Música per a l’oïda de Guardiola. Ara, la posició de partida de Messi és la banda dreta. I, enguany, no faig més que veure-hi conseqüències negatives.
Primer de tot, Sergi Roberto no és Dani Alves. No té el recorregut, ni el valor, ni la qualitat per a ser la solució ofensiva que era el brasiler. De moment no, almenys. Llavors, qui sol treballar la necessàriament òrfena banda dreta és Rakitic. Clar, tot aquest desgast físic ressent l’ajuda defensiva del croata a un Busquets que, especialment aquesta temporada, no se’l veu físicament fi. Posicionalment, la pinzellada del ‘10’ en el mig del camp és més forçada actuant com a segon interior dret que imaginant un mitjapunta que permetria més profunditat en les combinacions del mig del camp i un major ordre en els canvis de posició. Sense anar més enfora, la circulació de pilota barcelonista de la primera part del Clàssic em va horroritzar. Iniesta, llavors, va camuflar el desastre associatiu i participatiu de la zona. Busquets, el de la feina silenciosa, fou el migcampista titular més brillant. I no, no ho ha de ser. A més, davant els problemes de profunditat, es sol recórrer inevitablement a la banda, on la sortida en forma de centrada a l'àrea és un recurs gairebé tabú dins ca’n Barça.
Al cap i a la fi, l’equip dóna sensació de debilitat des de l'inici de la temporada i continua sense oferir innovacions. La influència de Messi en el joc és evident i determinant, però la seva posició de partida força moviments tàctics poc ortodoxos que dificulten la fluïdesa de les ofensives blaugranes. I… Suárez extrem dret? Suposo. Així com Pep va suposar a Eto’o en aquella posició. Tanmateix, es tracta de potenciar al geni per a que el geni potenciï a l’equip. I on el geni va fer complir tots els desitjos de l’afició fou allà, de fals nou.
