algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 14.72°
16°

Deures per despistar?

A la nostra part del món, durant aquestes últimes setmanes s’ha organitzat un debat públic amb multitud de participants al voltant dels deures escolars. Els infants que van a escola, han de portar feina per fer a casa? Els ajuda a aprendre millor? Es formen més bé, si tenen tasques per realitzar quan són fora de l’horari lectiu?

Ben aviat, els detractors dels anomenats deures escolars s’han posicionat ben clarament. Els infants i els joves, diuen, ja tenen prou feina als cntres educatius. Si s’organitza bé, poden formar-se de manera adequada sense haver-se’n d’emportar feina a casa. Finlàndia (sempre Finlàndia!) no posa deures i, en canvi, tenen un sistema educatiu punter al món. Sempre obliden, naturalment, que Finlàndia té tants sistemes educatius com ajuntaments hi hagi al país, perquè l’Educació constitueix una competència municipal. Qualsevol indocumentat que se’n vagi al municipi de Turku, posem per cas, extrapolarà el que facin allà al que hom pugui trobar a tot Finlàndia. I potser no té gran cosa a veure amb el que puguin fer a Rowaniemi, un altre municipi del país. Que a Tampere no facin deures no vol dir que no se n’emportin a casa a Kuòpio o a les Aland.

També argumenten, els contraris a les feines a casa, que no els ajuda a aprendre millor, que no es fomren més bé o que no milloren el seu rendiment.

Els partidaris dels deures a casa, en canvi, apel·len a la disciplina, a la capacitat d’ordenar les coses, a la necessitat de complementar allò que es fa a les classes i, sobretot, a l’opció raríssima, que els nostres estudiants puguin reflexionar una mica, individualment, sobre allò que estan aprenent i sobre la seua formació (si no li volem donar un aire estrictament tradicional).

De pares també n’hi ha dels dos bàndols. En el bàndol dels contraris als deures, emperò, no hi he vist ningú que hagi fet referència a la sobrecàrrega que suposaria per als pares el fet que els infants no portassin feina de l’escola per fer a casa. Perquè voldria dir que la concentració, la disciplina, l’ordenació de les coses, la reflexió anirien només a càrrec seu. I que haurien de suplir la feina que se’ls posa des del centre educatiu amb tasques que els haurien de posar ells (i que haurien de supervisar) des de casa mateix. Totes les habilitats que ara aprenen fent deures de classe les haurien d’aprendre d’alguna altra manera. I això voldria dir molta més dedicació per part dels pares. Hi pensen, els detractors de les feines escolar a casa?

Però no és aquest tema el que a mi m’interessava tractar en aquest paper. Perquè, si ho feia en exclusiva, m’inclouria en la colla de despistats que pretenc criticar. Des del meu punt de vista, el debat sobre els deures escolars constitueix una cortina de fum per continuar evitant aquells debats que sí que tendrien transcendència dins el nostre sistema educatiu. Per exemple, mentre parlam de si els infants fan o no fan deures a casa (o si n’han de fer o no), no discutim sobre si el pressupost que dedicam a Educació és el que faria falta per poder comptar amb una educació mínimament de qualitat. O, encara més complicat, sobre com ho podríem fer per poder comptar amb el pressupost necessari (qüestió que ja ens portaria a la incomoditat imprescindible d’enfrontar-nos amb l’Estat i de batallar per un finançament mínimament just per a les Illes Balears).

Discutir sobre els deures també ens aparta d’una altra qüestió fonamental: l’arrelament social. En bona part, el fracàs escolar o l’èxit acadèmic guarden relació directa amb el grau d’arrelament al país dels nostres estudiants. A més arrelament, més possibilitats d’èxit acadèmic. A més desarrelament, correlativament, més probabilitats de fracàs escolar. Això és així, i crec que ho hem demostrat científicament. Però a la professió troben incòmode o políticament incorrecte abordar aquesta qüestió. Perquè també xoca amb el model que se’ns presenta com a adequat des de l’Estat. Invertir en arrelament vol dir invertir en intensificar l’aprenentatge del català i en català, impartir assignatures vinculades amb les nostres illes (i, per tant, tenir capacitat per modificar els programes educatius), fomentar l’associacionisme i que aquest s’integri també al país, i tantes i tantes coses que suposen un gran esforç i, necessàriament, un punt d’incomoditat més que palesa.

Com que allò que hem de canviar per fer un tomb radical al nostre sistema i millorar-lo substancialment generen massa incomoditat, ens passam el temps parlant dels deures i de Finlàndia. Baixarem algun dia del burro?

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Unaperaqui, fa mes de 7 anys

Quin article tan i tan encertat! Pega ben directe al veritable fons de la qüestió. Quan, si quan baixarem del burro?

Valoració:2menosmas
Per Bernat Joan, fa mes de 7 anys

Això és així: el fet de desarrelar els nostres estudiants del país on viuen és un dels elements bàsics en el fracàs escolar dels nostres estudiants.

Valoració:2menosmas
Per Killo, fa mes de 7 anys

Això, arruix nacionalistes de les escoles, i dels jutjats, i de les forces nacionals d'ocupació, i dels mitjans de comunicació espanyolistes. Arruix.

Valoració:-2menosmas
Per Bernat Joan, fa mes de 7 anys

Llibertat????

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente