algo de nubes
  • Màx: 33°
  • Mín: 22°
32°

Lazarillo de Tormes vs el Capitán Trueno

Dies enrere la premsa local publicava una entrevista amb un professor de la nostra universitat. El titular em va cridar l’atenció: “El nostre turisme està basat en la a-legalitat, la il·legalitat i el frau”.

Jo diria que no només el turisme, sinó tota l’estructura productiva desenvolupada des de fa vuitanta anys a l’Estat espanyol. En temps del dictador no existia la cultura de les obligacions fiscals. No oblidem que no va ser fins a l’any 1978 que es va crear l’Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF). Va ser aleshores que es va popularitzar a la televisió aquell famós eslògan “Hacienda somos todos”. Per cert, hagué de ser un francès qui va dissenyar aquella campanya, que difícilment hauria sortit de la creativitat d’un espanyol de l’època.

Tanmateix, per molt que tots els espanyols duguéssin dins el cap aquell eslògan – ben igual que la tonada de l’anunci del cola-cao -, els hàbits, un cop interioritzats, són molt mal de modificar. Mon pare, ja jubilat, m’explicava un dia que la principal, si no única, preocupació del seu cap - el propietari de l’empresa on treballava - era trobar noves fórmules per defraudar en el pagament dels imposts i taxes a què suposadament estava obligat. Em deia, també, que, trenta anys enrere, no hi havia cap empresa que no tingués una doble comptabilitat. Un altre conegut m’explicava que, si hagués de declarar al fisc la totalitat dels ingressos de la seva empresa, es veuria obligat a tancar, ja que aleshores el seu compte de resultats seria sempre negatiu.

L’Estat espanyol és, fins i tot avui, una maquinària dissenyada específicament per convertir persones educades, amb principis i valors, en potencials delinqüents fiscals. No ens enganyem, encara que, de petits, tots llegíem i admiràvem el Capitán Trueno – a qui hem recordat aquests dies en la mort del seu creador - la majoria ens acabaríem semblant més a un altre personatge a mesura que anàvem creixent. Efectivament, el paradigma que millor defineix i personifica l’heroi espanyol per excel·lència és el Lazarillo de Tormes, aquell jove sense complexos que malda per prosperar socialment a base de magarrufes.

Espanya és el país de la picaresca (i no, no cal que penseu en Albert Rivera). Record una conversa a la plaça d’Algaida, fa anys. Es començaven a destapar els casos de corrupció del Govern de Jaume Matas. Els meus interlocutors eren tots votants de la dreta, gent acostumada a les dobles comptabilitats: botiguers i constructors, principalment. L’argument era que forma part de la naturalesa humana aprofitar-se de tot el que es pugui, perquè si no ho fas tu, tanmateix un altre ho farà. La conclusió, inevitable, era que tots els polítics són corruptes i el corol·lari (ara en diríem el “zasca”) era: “o tu no faries el mateix si estiguessis en el seu lloc?”. Quan jo, rotund, afirmava que no, que jo no ho faria, la resposta era: “idò més beneit ets tu!”. D’aquesta manera es justificava i es valorava positivament el comportament dels corruptes. Els governants com a reflex de la societat que els ha escollit.

Tornant a l’inici d’aquesta reflexió, fem un breu repàs del que hem acabant assumint en la “normalitat” de la nostra quotidianitat: habitacions dobles d’hotel – sobre els papers - amb cinc i sis llits a la realitat, pisos i cases familiars llogades fora de qualsevol normativa, treballadors contractats a temps parcial que fan jornades de 12 i 14 hores diàries a canvi del salari mínim interprofessional, ocupació d’espais públics amb intenció de lucre particular... La llista d’actuacions que són o a-legals o il·legals és llarga i prou coneguda.

I tanmateix, cadascú té la seva raó particular per justificar l’exempció de la norma: que si els imposts ens mengen, que si la llei és massa restrictiva, que si, després de tots aquests anys de crisi, tant de bo que podem treure algun sou extra llogant ca nostra... I els diumenges, tothom a missa de dotze.

Aristòtil deia que els hàbits s’interioritzen fins al punt que s’acaben convertint en una segona naturalesa. Costa molt canviar el costum. Tothom sap que és molt més difícil desaprendre allò que sabem que aprendre allò que no sabem.

En això, per molt que ens hi posem, Espanya no és Europa. A França, per exemple, diuen: “qui roba un ou, roba un bou”, per explicar que la quantitat del botí no altera la qualitat del fet. No sé si en som prou conscients sobre el fet que gairebé tots els ímputs, des del sistema educatiu fins a la televisió, passant per l’exemple que els pares donam als fills amb el nostre comportament, ens duen a reproduir hàbits orientats al frau al mateix temps que ens omplim la boca de criticar la corrupció.

Kant va escriure que hi ha, dins l’ésser humà, una propensió natural cap al mal però, al mateix temps, insistí que cal que sigui possible superar aquesta propensió. Ara que s’albiren noves perspectives estructurals al nostre costat, estaria bé que ens aturàssim a pensar una mica si preferiríem que els nostres fills i filles acabin sent com Lazarillo de Tormes – “tanmateix, tothom roba” - o com el Capitán Trueno.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per alm, fa mes de 7 anys

El fet que els polítics corruptes, presumptes i declarats, treguin més vots que els no corruptes o presumptament no corruptes, demostra que una part molt important de la nostra societats és corrupte o filo-corrupte, aspirant a corrupte o, com a mínim, admiradora dels corruptes. Una gran falta d'educació cívica. Amb aquestes condicions, dificilment pot prosperar un país i atendre com cal les necessitats socials. Ens en sortirem algun dia? Jo no crec ésser a temps de veure-ho.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente