La reacció del govern en funcions del PP a l’aprovació pel Parlament de Catalunya de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, recorrent de nou al Tribunal Constitucional i, per tant, persistint en la via judicial com a única estratègia per tractar la qüestió catalana, reafirma la nul·la voluntat de la dreta conservadora espanyola d’intentar cercar una solució política al conflicte institucional i ciutadà entre Catalunya i Espanya.

La incapacitat dels polítics conservadors espanyols de sortir del seu enrocament i essencialisme és tanmateix conseqüència del seu nacionalisme espanyol agressiu, que cerca anihilar les nacions no castellanes de l’estat, o reduir-les a “la rica diversidad de las regiones de España”. No hem d’oblidar que la situació actual deriva directament de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya aprovat per les Corts espanyoles i pel poble català en referèndum; sentència derivada dels recursos presentats pel propi PP i també per altres actors de la política espanyola, entre els quals s’ha de destacar el del llavors “defensor del pueblo”,  el controvertit Enrique Múgica Herzog.

El Financial Times, en un article de fa unes setmanes, tot i manifestar-se contrari a la secessió de Catalunya, critica durament l'actitud i la inacció del govern espanyol i se posa clarament a favor d'una resolució política negociada del conflicte, que no pot descartar la celebració d'un referèndum a Catalunya, ja que una gran majoria de catalans està a favor de votar. Altres diaris internacionals, especialment de l'àmbit anglosaxó, s’han expressat en termes similars en diverses ocasions.

Sembla lògic des d’una perspectiva democràtica i pragmàtica. Cameron va acceptar el referèndum a Escòcia desprès que l’SNP aconseguís majoria absoluta al parlament escocès amb un programa electoral que incloïa la celebració d’un referèndum d’independència. No estava obligat per llei, de fet l’Acta d’Unió d'Anglaterra i Escòcia de 1707 no preveia la possibilitat de separació, però Cameron va entendre que estava democràticament obligat a respectar la voluntat dels escocesos i amb el pragmatisme propi dels anglosaxons, va desactivar un conflicte institucional i ciutadà.

Però el pensament de la dreta postfranquista espanyola no és ni demòcrata ni pragmàtic. El PP va bloquejar la renovació del Tribunal Constitucional fins que va estar en condicions d’aconseguir una majoria absoluta fidel i el va convertir en una mena de tercera càmera legislativa o, com molt bé diu el jutge Santiago Vidal, sancionat i suspès pel consell general del poder judicial, un altre organisme controlat pel PP,  per redactar en el seu temps lliure una proposta de constitució catalana,  “una comissió político-jurídica que s’encarrega d’adaptar la interpretació de la constitució a la voluntat dels polítics governants”.

L’actitut del PP, negant-se al diàleg i optant pel recurs sistemàtic al submís Tribunal Constitucional és un fracàs de la política i la confirmació que la transició política va ser una operació de consolidació de les estructures de poder econòmic, social i polític del franquisme. Quaranta anys desprès el model polític i territorial sorgit d’aquella transició està esgotat i la dreta conservadora espanyola ha iniciat un procés de recentralització que està buidant la capacitat d’actuació de les comunitats autònomes mitjançant la promulgació de lleis estatals que laminen les competències, amb l’ajut inestimable del dòcil i obedient TC.

L’única oposició significativa a aquesta escalada recentralitzadora es troba a Catalunya i, desprès dels canvis de govern autonòmic en funció dels resultats de les eleccions del 2015, a les Illes Balears i al País Valencià. També a Euskadi i Navarra, però la situació d’aquestes dues comunitats és especial, ja que amb el finançament garantit pels concerts tenen assegurada la capacitat d’exercir les competències i, per tant, no pateixen l’asfíxia econòmica de les tres comunitats de parla catalana.

Algú haurà d’explicar als periodistes anglosaxons que la dreta conservadora espanyola no té tradició democràtica, ni de respecte a les opinions dels ciutadans i que sempre ha considerat que el país està al seu servei i no a la inversa i que no pot ni vol deixar votar els catalans perquè en cas de victòria del sí a la independència, la secessió de Catalunya seria un cop de mort per a tot l’entramat institucional, econòmic i social que ha teixit durant segles per explotar les Espanyes en règim de monopoli.