Quan ha passat un any del tercer Govern de pacte cal començar a demanar-se si és en camí de consolidar-se o no. La pregunta és obligada, perquè els dos primers pactes de progrés van ser l'alegria del conill. Si ho haguéssim de resumir, el pacte 1999-2003 fou derrotat per una campanya ferotge del PP contra l'ecotaxa, mentre que el de 2007 a 2011 pagà els plats trencats de la gestió nefasta de Zapatero davant la crisi econòmica. És a dir, incapacitat de satisfer expectatives i massa dependència de factors externs.

Segons la meva opinió, el Govern travelarà una vegada més amb la mateixa pedra si no rectifica a temps. A hores d'ara Armengol té en el seu haver la liquidació del TIL i la llei de símbols, i poca cosa més. La resta és frustració. El món educatiu, principal impulsor del canvi polític, veu com no s'inverteix a bastament per abaixar ràtios, construir escoles, eliminar barracons o reduir el percentatge d'interinitats. La Conselleria aplica la LOMCE sense minimitzar-ne els efectes, al contrari d'altres comunitats autònomes, i fins i tot la nova llei d'igualtat renuncia a prohibir els col·legis que segreguen per sexe perquè la llei Wert els permet. En resum: pel que fa a la LOMCE, molts escarafalls i declaracions d'intencions però a l'hora de la veritat submissió total.

La decepció no es limita a l'ensenyament. Als hospitals les llistes d'espera no davallen, ens fan pagar per aparcar-hi i els menorquins i pitiüsos continuen veient-se obligats a desplaçar-se a Mallorca. La xarxa ferroviària no s'amplia i els autobusos de Palma es calen foc tot solets. El cost de la insularitat perjudica empresaris i treballadors, les grans superfícies forasteres estenen els tentacles pel territori competint de forma abusiva amb el petit i mitjà comerç, i l'ecotaxa s'ha tornat a implantar sense consens amb el sector. IB3 emet pel·lícules en castellà, els canals de TV3 arriben en condicions tècniques lamentables i no rebem tota l'oferta que es fa en català, incomplint-se la Llei de Normalització Lingüística. Ho deixarem aquí però el memorial de greuges es podria allargar.

Errades per incompetència política a banda, és evident que els problemes més greus amb què es troba el Govern tenen el seu origen en la manca de sobirania política i econòmica. La presidenta diu que vol reformar el sistema de finançament i s'alia amb el Govern català per fer front comú contra el drenatge de recursos, però aquesta via té poc recorregut perquè ni Madrid acceptarà la reforma ni Catalunya abandonarà la voluntat de constituir-se en estat propi. Arribarà el dia, per tant, que Armengol haurà de decidir si vol ser Montilla o Maragall. Montilla es posà al servei de la cúpula del PSOE, perllongà el maltracte de l'Estat espanyol i com a resultat perdé les eleccions. Maragall impulsà la reforma de l'Estatut, a la qual Madrid respongué amb un cop de porta als nassos, i el seu gest ha acabat suposant el tret de sortida a la independència de Catalunya.

Fer de Montilla i vendre resignació, fatalisme o fals triomfalisme du indefectiblement a la derrota. En el cas del Principat els partits sobiranistes van saber presentar-se com a alternativa, però a les Balears, mentre el centre-dreta autòcton no hagi crescut a bastament, la balança tombarà cap al PP. Veurem si els partits del pacte juguen bé les seves cartes i aconsegueixen ser percebuts per la ciutadania com a veritables defensors del país davant l'explotació colonial, o si fracassen per tercera vegada. És qüestió de valentia i voluntat real de servei, i això és independent del que Madrid faci o deixi de fer. En qualsevol cas aquesta vegada no hi haurà excuses.