Des de sempre, les societats patriarcals han atribuït a la dona un grapat de qualitats blanes i un enfilall de vicis. La dona, entesa com un híbrid de virtuts melindroses sobre un substrat nociu, ha patit tota casta de malvolences, moltes per indocilitat i rebel·lia, noble insubordinació a la qual apel·laré després d’una breu reflexió.
Sense negar els èxits conquerits per la dona a Occident ni el desenvolupament dels moviments feministes transformadors, sostinc que darrere la tènue aparença d’igualtat s’amaga una realitat aliena a la llibertat, autonomia i independència.
Però avui només m’endinsaré pels lúgubres terrenys de la mortificació estètica, sense que això suposi indiferència per les injustícies que la dona pateix a les societats “civilitzades”.
De tots és sabut que el negoci de la cirurgia estètica ha trobat un filó en la dona, amb qui mercadeja amb procediments comercials exempts de cautela.
Aferrar pavellons auditius i redreçar envans nasals fou la primera activitat d’una
revolució quirúrgica que prest abandonaria els seus inaugurals escrúpols per protagonitzar una lamentable i lucrativa activitat professional. En efecte, tot i reconèixer el noble exercici de la cirurgia estètica capaç de reconstruir allò que la malaltia o l’accident destrueix, vull vituperar aquella que, assistida per un univers mediàtic que fomenta la baixa autoestima exhibint cànons de bellesa dissenyats en laboratoris, s’enriqueix amb el negoci vil de fomentar somnis impossibles.
A la dissort d’un nas tort s’afegí l’infortuni de les mames. I perquè tant li és a aquesta cobdiciosa pràctica substituir pits petits que generosos, dedueixo que no és la satisfacció de la pacient l’objecte que engega tan arbitràries decisions facultatives. Sí, enfront dels nobles cirurgians, prests a atenuar els damnatges d’una mastectomia, proliferen desaprensius que sustenten en el volum de la pitrera la felicitat de la dona, sobre la qual planen les seves urpes.
Els flàccids mamellams flonjos per efecte de la maternitat i la lactància són presa també de la inclement silicona. La tirania de l’estètica artificial no es commou amb la generositat de les mares que sacrifiquen la llisor de la seva sina en benefici dels seus nadons. Les mames pansides haurien de ser, com a mostra de maternitat consumada i de fertilitat, orgull de femella i reclam de mascle.
L’univers superflu de la imatge adoba el terreny perquè la cirurgia canviï un nas aguilenc per un d’arromangat, converteixi delicats llavis en botifarres, transformi dents en albes perles i esborri de la pell solcs vitals. L’edat, testimoni de saviesa i experiència, ha deixat de ser un valor per traduir-se en desnonament i trista inadvertència. La dona al voltant del climateri està desterrada, baldament s’afanyi per mantenir la bledania perduda.
És obvi que el desprestigi dels anys no afecta per igual homes i dones; mentre ells llueixen prominents panxes, manats de pèls, temples argentades, cranis pelats i pells rugoses, elles, vetades de mostrar similars molleses i budellams, idèntiques cerres, iguals calbes i anàlogues arrugues, faixen ventres, socarren pèls, tenyeixen blancors i amaguen clarianes per pal·liar les marques de l’honrosa existència. En efecte, la dona viu sotmesa a la dictadura de la falsa bellesa.
Però parlem de les darreres tendències promogudes per l’estètica ginecològica, actual moda que imposa patrons grotescs amb complicades manipulacions de les parts pudendes. No xerro de la lloable cirurgia benefactora, sinó de la que obté grans guanys amb propostes tan insòlites com l’emblanquiment anal i genital, l’estretament de vagines, el retall o engreixament de llavis i les reconstruccions d’hímens.
Sí, l’avidesa d’aquesta pràctica no té límits a l’hora de colonitzar noves zones; i ara, amb l’objectiu de conquerir l’anatomia oculta, promou aclariments d’anus i llavis i reduccions de cavitats vaginals, que una vagina baldera no deixa al baró tocar voreres.
Recuperem, doncs, la petitesa. Deixem que ens tibin els músculs o ens injectin substàncies als genitals perquè tornin púbers; que ens blanquegin els baixos per tenir nivis conys i immaculats ulls del cul; que ens regalin candorosos hímens intactes; que ens omplin de greix els llavis; que ens retallin la pellerofa sobrant i que ens facin recuperar l’antiga turgència i núbil aspecte; que ens saturin o ens buidin el mont de Venus; que ens retoquin el clítoris i que ens augmentin el punt G. Entrem marcides al quiròfan i sortim-hi donzelles.
És luctuós observar aquesta nova forma de dominació, veure com la insubstancial submissió al jou de l’estètica perniciosa degrada les cotes de llibertat guanyada.
No, la dona gran no desitja aspecte d’adolescent ni la mare vol esborrar la marca de l’episiotomia, signe inequívoc del part que dignifica com les costures ennobleixen al guerrer. És l’inclement imperi de l’estètica qui instal·la l’absurd i empaita noves víctimes. I perquè la insatisfacció amb un mateix no arrela en factors físics, deixar doblers i pell dins quiròfans de pacotilla no reporta sinó patiment i potser un goig efímer.
Cal que la dona s’alliberi dels mecanismes perversos d’aquesta indústria voraç i promogui nous models de formosor; que accepti els canvis físics com el natural procés vital i no caigui dins la trama ordida pels inics fins de l’explotació estètica si vol seguir pel camí de la llibertat i defugir de la insatisfacció. Rebel·lem-nos contra la desviació maligna de l’encomiable cirurgia i mostrem insubordinació. No confonguem la ràbia ancestral que en nosaltres s’acumula amb els infortunis de la frescor perduda, i utilitzem-la bé, la ràbia, per rebutjar negocis que floreixen a costa nostra.