Com cada divendres, parteixo de casa un poc després de les 20h. Em dirigeixo a la feina. Visc al districte 11 de Paris, a prop de la plaça de la Bastille i a un tir de pedra d’un dels més vells mercats de la ciutat. Es un barri popular, multicultural, de treballadors i estudiants, on ens hem autoproclamat «Lliures»: som a la comuna lliure d’Aligre. Es una manera un poc exagerada de descriure-se a si mateix emperò ho diem sobretot per riure.

Els divendres al vespre l’ambient es molt animat. Ens agrada seure a les terrasses dels cafès, «pour le plaisir de parler», i beure un bon vi. No ens posem d’acord en res i és precisament això el que ens atansa.

La rutina m’obliga a deixar enrere aquest petit món, orgullós de si mateix i renouer per arribar als barris «bons». A mig camí ja sent parlar d’atemptats i ben aviat ja comencen a caure els primers missatges. Arriben de Paris: «où-es tu?» «est-ce que ça va?» «ne sors pas, ce n’est pas loin de chez toi», també de Mallorca: «què passa a Paris?» «ves alerta!».

Enfeinat, no serà fins l’endemà que serè conscient de l’inimaginable. De tornada em trobo de ple amb els llocs de la massacre. Son indrets del meu dia a dia quotidià. Un restaurant vietnamita, un petit “Bistrot” que no és el Ritz i un teatre que no és l’Olympia. Llocs a on hi trobem felicitat a bon preu i un bon servei.

Els Parisencs es reuneixen. Volen plorar junts els seus morts, majoritàriament joves. La pena és doblement trista. No comprenen rés. Això si, una cosa és segura.

Divendres que ve l’ambient serà molt animat. Seurem a les terrasses dels cafès, «pour le plaisir de parler», i beurem un bon vi. No ens posarem d’acord en res i és precisament això el que ens atansarà.