El metge Miguel Lázaro, representant del sindicat del sector, en aquest cas l’organització corporativista Cemsatse, és un personatge que compareix en públic de manera intermitent, amb més o manco virulència segons qui comanda al Consolat de la Mar. Si qui dóna les instruccions és del seu gust, per exemple un del PP, també compareix si convé remugar, però amb cara de sofrir mal de ventre persistent, com s’ hagués acabat els alens. En canvi quan governen els altres, qualsevol que sigui que ha descartat el PP en haver de dominar, l’home guanya pistonada, sembla que està més disposat al dispendi de recursos energètics. Lázaro dia desset de setembre va comparèixer en una roda de premsa molt ben acompanyat. Va dir, ell i els altres sindicalistes també, en to enervant que o cobrava allò que creu que li deuen o organitzarà una revolta d’estil conservador, d’aquestes que es fan amitges, només amb l’objectiu de preservar interessos corporativistes. Miguel Lázaro i un altre company del sindicat, el metge Torres, durant el segon pacte de progrés comandat per Francesc Antich, ja va organitzar una altra revolta del seu gust, d’aquestes sectorials, contra la conveniència de posar el requisit del coneixement de català entre el personal sanitari. En aquella època també anava molt ben acompanyat pels altres sindicats i el Círculo Balear de Jorge Campos que llavors assessorava Carlos Delgado sobre cambio climático a l’ajuntament de Calvià.

Durant la roda de premsa Miguel Lázaro va cometre un error tàctic que ens va permetre entendre definitivament de què va la cosa: tradicionalisme reaccionari. Va dir davant els periodistes i en un to resolutiu, propi de qui a la fi ha aconseguit guiar per bon camí els seus instints més primaris i no pot evitar expressar la joia: Coño, estábamos cansados de ver tanta camiseta verde y ahora por lo menos podremos cambiar de color. Error de càlcul del metge – l’espontaneïtat entusiasta té aquests inconvenients- que li ha reportat haver de mostrar el llautó. Allò inconvenient no és sols el que va dir, sobretot ho va ser el to de l’expressió, completament reveladora.

En tenim experiència perquè aquestes coses, segurament vostès ho recordaran, també ja les feia en Gabriel Company quan era representant el sindicat agrari Asaja. Company, igual que Lázaro, organitzava revoltes purament circumstancials amb uns tractors de llaurar que treia al carrer. També negava que era del PP; caparrut com ell tot sol, va renegar fins que el PP li va oferir el càrrec molt ben remunerat de conseller.

Hi ha un fet que no podrem perdonar mai a Miguel Lázaro i és que hagi estat capaç d’equiparar allò que representa la revolta dels ensenyats amb la protesta del seu sindicat. Moralment aquesta comparació és inacceptable. Els ensenyats no defensaven interessos corporativistes; defensaven els interessos generals, els dels infants, els de les famílies dels escolars; allò que representa, per a la qualitat d’una societat democràtica, una educació pública ben dotada. El TIL no tenia per objectiu principal deteriorar l’ensenyament en català; sobretot l’objectiu del TIL era degradar l’oferta d’ensenyament públic. Endemés, els ensenyats no solen compaginar la dedicació pública amb el negoci privat. Equiparant la representació simbòlica del color de les camisetes, blanc oposat al verd, Lázaro ha hipotecat –un altre error tàctic- la credibilitat representativa de la seva revolta: meam si serà capaç de treure 100.000 persones al carrer. Ni en broma. Tanmateix el psiquiatra no creu en el valor de la representativitat, sap que el poder del sector és fàctic.

Nosaltres també sabem que no tots els professionals de la sanitat pública cobren igual retribució i que hi ha grans professionals sanitaris amb vocació que treballen abnegadament; ja sabem, la sindicatura de comptes ens ho va contar, que cent alts càrrecs de la sanitat pública balear cobrem més de noranta mil euros cada any. També sabem que les retribucions que corresponen per carrera professional són legals i pactades. Tots aquests aspectes els hauran d’arreglar els nous gestors autonòmics que s’han presentat a les passades eleccions acceptant les regles del joc d’aquest sistema (capitalista) de fer les coses; del seu pa faran sopes, però n’hi ha altres, de coses, que no són perdonables i els professionals sanitaris també són responsables de votar personatges com Miguel Lázaro.

El psiquiatra no va estar tot sol, durant la cèlebre roda de premsa. A Manel García, representant de CCOO, el varen col·locar just al costat esquerra del senyor Lázaro; un altre error tàctic, en aquest cas de CCOO; millor els hagués anat, si més no per allò de no transmetre una la imatge política inadequada, allunyar García fins a l’altre extrem de la taula presidencial, a no ser que el sindicat fundat per Marcelino Camacho ara ja consenti estar sotmès a les servituds del mer corporativisme. Penyores que ens deixa l’hegemonia total del neoliberalisme, també la d’haver de prioritzar la inversió dels recursos oficialment disponibles. Per cert que durant la compareixença, emesa amb profusió de dades per part del Canal4 de televisió, no vaig sentir cap sindicalista que parlàs la llengua catalana; tal volta es tracta d’una declaració d’intencions premonitòria d’allò que li espera a la consellera Esperança Camps, tan partidària de fer mera pedagogia pel que fa a la no obligatorietat d’usar la llengua catalana.