Aprofitant que aquest dijous és Sant Jordi, vos faig una recomanació: “I després de la crisi, què?”, de Joan Tugores Ques (Lleonard Muntaner, 2015, col·lecció Speculum Mundi). Exrector de la Universitat de Barcelona i un de tants cervells mallorquins exportats que tant poden aportar a la reflexió entorn al bé comú, el seu llibre és un convit a repensar l’economia i a plantejar-nos si vertaderament, estam sortint de la crisi com cada dia se’ns recorda o no és així, i a costa de què.
El primer que fa Tugores és avisar-nos: no hi ha “recuperació” possible perquè amb els canvis que ha patit el món globalitzat en aquestes darreres dècades, no hi ha un retorn possible a un escenari semblant a allò que teníem. Si no hi voleu anar molt enfora: no tornarem per exemple al boom del “totxo” i el gran creixement econòmic de finals dels 90 i fins que va esclatar la crisi de 2008.
L’autor compara l’actual crisi amb altres crisis del passat, com les posteriors a les Guerres Mundials o la del petroli del 73, que varen ser superades amb el que ell anomena “equilibris raonables”, uns equilibris entre el paper dels mercats, la societat civil i els Estats, que en el “capitalisme3.0”s’han espenyat en benefici total dels primers. La democràcia cada vegada ocupa un espai més petit en les grans decisions econòmiques tot i que el professor Tugores ens recorda que l’economia és “economia política”, i no una ciència exacta. Si fos com la física, probablement no ens haguéssim trobat amb el que tenim ara...
L’economista mallorquí analitza el paper actual i futur de les grans potències econòmiques, amb una mirada de preocupació –sentida, en tant que europeïsta convençut- sobre el punt en què es troba Europa, cada vegada més descohesionada però aglutinada entorn a la moneda única, cada cop més lluny de la referència mundial de democràcia i benestar que un dia vàrem ser. I s’atreveix a fer previsions sobre l’evolució del taulell de joc del nou repartiment del poder econòmic a nivell mundial en el qual les anomenades economies emergents (Xina, Índia, Brasil) són determinants. Fins i tot n’extreu alguna lliçó que bé podria servir-nos a nosaltres: la Xina ja treballa per reduir les seves dependències i activar el consum intern.
Sense ser economista, m’hi atreviria a qüestionar-li un parell de coses: per una banda, la Revolució Industrial Britànica -tot i que no ho expliquen així els llibres de text- no hagués estat possible si l’Índia no hagués estat una colònia de l’imperi, subministradora de matèries primeres barates i amb costos ben avantatjosos de mà d’obra: no hi ha des del segle XIX en la meva opinió una evolució separada de l’economia britànica i la del gegant asiàtic.
Per altra banda, tot i l’esforç per recordar-nos que l’economia no pot deixar de banda les persones, i que les grans xifres macroeconòmiques “quadren” a costa d’una distribució de la riquesa cada vegada més desigual, el creixement segueix essent la variable clau de la sintètica anàlisi de l’economia mundial que ens presenta Tugores. Potser una de les passes necessàries a fer perquè l’economia es retrobi amb la gent que habita l’oikos, aquesta casa nostra que avui és alhora local i global, sigui posar en quarantena un concepte, el de creixement, que a les nostres Illes ha demostrat que per ell mateix no és capaç de generar prosperitat compartida.
